• 15 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • J. PIQUÉ, economista i exministre

Crisi econòmica i crisi política


Hi ha la percepció creixent que també ens trobem en una crisi política i institucional de llarg abast

Hi ha la percepció creixent que també ens trobem en una crisi política i institucional de llarg abast

Fa uns dies, vam celebrar a Sitges les tradicionals Jornades del Cercle d’Economia. Que, com sempre, van acollir persones del màxim nivell, tant polític com econòmic, empresarial o acadèmic.

Però més enllà de la profunditat dels debats, i de la repercussió mediàtica, que ha estat molt elevada, voldria centrar-me en un tema que va planar durant totes les jornades. Em refereixo a la vinculació entre la crisi econòmica actual i la percepció creixent que ens trobem també en una crisi política i institucional de llarg abast.

I aquesta percepció és aplicable, sens dubte, a Catalunya, amb un Govern que les enquestes han deixat fora de combat i orfe de discurs polític, més enllà de l’obsessió per la consulta i el dret a decidir, com a bàlsam que tot ho curarà...

I s’oblida que el catalanisme polític només ha estat, no només respectat, sinó eficaç i útil per al conjunt d’Espanya, i per a Catalunya, quan ha estat moderat, constructiu i compromès, alhora, amb Catalunya i Espanya.

És Prat de la Riba i la Mancomunitat. És Cambó i la seva “Espanya gran”. És també Tarradellas, que torna de l’exili i sap molt bé el que està en joc...

I és Pujol. Abans que es fes, incomprensiblement, una esmena a la totalitat a tota la seva tasca política. I sé prou bé que el president Pujol argumenta que ja no li queden arguments per defensar la seva política. I també sé que els demanda... I això diu moltíssim a favor seu. Perquè coneix molt bé que les alternatives ens porten a la divisió, a la pèrdua de cohesió social, que es reflecteix, per cert, en el fet que ja no es pot parlar de política en reunions familiars o d’amics, sense risc d’acabar-les malament, i ens porta a la pèrdua d’una cosa molt estimada per als que vam tenir l’ocasió històrica de votar la Constitució del 1978.

A Espanya, hem tingut, des de la Constitució de Cadis, el 1812, vuit constitucions. Ni més ni menys. I no hem estat capaços de reformar-ne cap. Totes les hem derogat abruptament. I la raó és molt clara: cap no era de tots. Totes van ser d’una part. Dels que tenien, en cada moment, el poder.

L’excepció històrica ha estat l’última. La Constitució del 1978. Feta entre tots. Però els ciutadans que vam tenir ocasió de votar-la, avui, tenim més de 56 anys!! I, per tant, hem d’interpretar una cosa que em sembla evident: el vincle afectiu i efectiu que jo, personalment, i moltes persones més de la meva generació i de les anteriors, sentim per unes institucions i un determinat sistema de representació política, avui ja no existeix. I podem pensar que és el producte de la crisi econòmica. I que quan desaparegui, que ho farà, totes la resta de coses es resoldran per afegiment. Però res més lluny de la veritat. O som capaços d’integrar les generacions noves al consens institucional i polític o entrarem en una dinàmica ja coneguda: si no som capaços d’autoregenerarnos, ja ho farà la crua realitat en les pròximes eleccions.

I avui, tot apunta (els sondejos són unànimes) que el “bipartidisme imperfecte” que ha prevalgut, a Catalunya, i a Espanya, des de la transició, fa ja trenta-cinc anys, corre avui un seriós risc de desaparèixer. A Catalunya, les últimes eleccions mostren aquesta tendència amb claredat meridiana: les dues forces polítiques que s’han repartit el poder polític i institucional –CiU i PSC– van passar de 90 diputats a 70. I les enquestes diuen que, si hi hagués eleccions en aquests moments, sumarien a penes 50 o, en el millor dels casos, 60, entorn del 40% del Parlament. Amb Esquerra Republicana, en primer lloc, i Ciutadans pujant significativament. I amb el Partit Popular a la baixa... Un escenari completament diferent als coneguts fins ara i que ens situaria davant esquemes de governabilitat molt més complexos i de resultats molt incerts. En tot cas, sens dubte, de més inestabilitat.

Però el panorama no és gaire diferent del que sembla decantarse en el conjunt d’Espanya. I la majoria absoluta clara del Partit Popular fa ja any i mig, avui, si fem cas a les enquestes, no només no es repetiria, sinó que el desgast del partit en el Govern central és, ara com ara, imparable. I, en qualsevol cas, no el rendibilitza el principal partit de l’oposició, és a dir, el Partit Socialista.

I de nou, estem davant un escenari desconegut: perquè sempre ha governat o el centredreta (primer, l’UCD, després el PP, com ara) o el centreesquerra (és a dir, el PSOE). De vegades, amb majories absolutes (dues per al PP, tres per al PSOE) i d’altres, avalats parlamentàriament (mai en coalicions de govern) per els, en el seu moment, anomenats partits nacionalistes moderats.

I avui s’obre un doble escenari nou: primer, és molt probable que no n’hi hagi prou amb acords entre els dos principals partits, perquè poden no arribar als dos terços del Congrés dels Diputats. I segon, i no menys transcendental, els partits nacionalistes ja no podran exercir de fron

tisses, canviant governabilitat per contrapartides per als seus territoris.

És un nou cicle polític que obliga a tothom a reaccionar. I a mirar a llarg termini. Com és el cas de la construcció europea, afligida, també, d’una crisi d’identitat, de base més política que econòmica. Però d’això en parlarem en un proper article.