• 16 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Jordi Barbeta

L’art de la guerra


Paradoxalment, els que més volen la consulta empenyen Mas a fer-la en el pitjor moment

Només faltava l’oportuna contribució del fiscal del cas Millet per complicar encara més el procés sobiranista català. Ara sí que Artur Mas ho té tot en contra per complir amb la consulta. Sí, ho té tot en contra, però ha empenyorat no ja el seu futur polític, sinó la seva biografia. Les circumstàncies l’han situat en un dilema sense elecció possible. O acaba com un heroi nacional o sucumbeix enfonsat en l’oprobi. I, aquest dilema converteix Artur Mas en la garantia de la consulta. Ningú com ell s’hi ha compromès tant, amb tots els elements en contra; per això, li cal prendre totes les precaucions per assegurar el tret i protegir-se del foc amic, que, ara mateix, està resultant el factor que més el desequilibra.

Efectivament, Mas ho té tot en contra: la crisi econòmica; la falta de liquiditat de l’administració catalana; les protestes del sector públic català afectat per les polítiques d’austeritat; les sospites de corrupció que afecten el seu partit; la pròpia situació del seu partit, que funciona amb una direcció interina. Tot això tenint davant un govern espanyol amb majoria absoluta i en plena croada antisobiranista, i una oposició espanyola d’esquerres que encara diria més. I, per si la situació no fos prou complicada, el gran debat que entreté els interlocutors sobiranistes se centra en la data en què s’ha de celebrar el referèndum i amb un repartiment de papers francament insòlit: com més sobiranistes, més impaciència demostren, i pressionen el president de la Generalitat perquè la consulta es faci “com més aviat millor”, és a dir, en el moment de més debilitat, quan el fracàs de l’operació sembla el més probable.

Resulta fins a cert punt comprensible que els sobiranistes més irredempts desconfiïn d’alguns dirigents nacionalistes i de la mateixa Convergència i Unió per la seva trajectòria pactista amb el poder central. Sospiten que quan es planteja la conveniència de deixar la consulta per al final de la legislatura, la veritable intenció és no celebrar-la mai, però els temps han canviat. tant que fins i tot el molt honorable Jordi Pujol ha reconegut el fracàs de la seva estratègia col·laboracionista i ho ha fet per escrit en el seu llibre El caminant davant del Congost. Segurament a CiU encara existeixin interessats a tornar a l’estratègia de la puta i la ramoneta, però només gosen dir-ho en els reservats dels restaurants on els raspallen per l’esquena. Si ho diguessin en públic, perdrien el lloc de treball i alguna cosa més. Artur Mas és la consulta i no té alternativa, ni a CiU, ni a Catalunya. Oriol Junqueras, el líder d’ERC, ho va posar de manifest ahir mateix expressant el seu suport i la seva confiança en el president. Sap que, per més que diguin les enquestes, la consulta serà en aquesta legislatura convocada per Artur Mas, o no serà.

És una obvietat que Artur Mas ha plantejat a l’Estat espanyol un desafiament sense precedents conscient que s’enfronta a un adversari infinitament més poderós, per això necessita encertar en l’administració del temps i en la utilització al seu favor dels excessos de l’adversari, que és, a més del suport popular, la seva carta guanyadora. Ho deixa ben clar Sun Tzu en L’ art de la guerra: “Si una força petita fa un atac obstinat, finalment serà capturat per la força més gran”, però “si utilitzes l’enemic per derrotar l’enemic seràs poderós per tot arreu on vagis”.