• 16 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • José Antonio Zarzalejos

Pròleg d’una rectificació 


La centralitat no és ni l’anacronisme del peix al cove ni el maximalisme independentista

Resulta vistós que el contingut de la compareixença del president de la Generalitat de dimarts passat sigui considerat “propaganda” (editorial d’El País de dimecres) o un simple intent de “supervivència” (editorial d’El Mundo del mateix dia). Contràriament, del que va dir i del que va callar Artur Mas podrien extreure’s reflexions molt més substancioses i rellevants. Perquè el que no ve d’aquí són aquests 77 objectius de la legislatura, acompanyats de 355 mesures concretes. El fet essencial és que el president va polir les arestes més tallants del plantejament sobiranista que apadrinen CDC i ERC. I, d’aquesta manera, va descartar una proclamació unilateral d’independència que alguns acariciaven en veu baixa encara que encallés en el pur simbolisme; va considerar l’eventual consulta com un “termòmetre” de l’estat d’opinió de la societat catalana però sense efectes jurídics vinculants i va alentir la velocitat temerària amb què alguns pretenien posar data a aquesta fita, de tal manera que va semblar suggerir que no coincidirà ni amb el mitificat 2014 ni serà anterior o immediatament posterior al referèndum que se celebrarà a Escòcia el setembre de l’any que ve.

ANNA PARINI

Podria semblar que aquestes puntualitzacions de Mas van ser meres obvietats. En absolut. Són declaracions que comencen a corregir una doble atzagaiada. La primera d’elles consistia –i encara consisteix– en la transfusió d’energies polítiques i ideològiques des de CiU a ERC fins a tal punt que la federació nacionalista apareixia ja amb seriosos símptomes d’anèmia. La segona era una atzagaiada tan perillosa com l’anterior perquè implicava ancorar la denominada centralitat política de Catalunya en una radicalitat secessionista incompatible amb la seva realitat social, cultural i econòmica. L’emulsió d’aquests dos greus errors de judici estava sent aprofitada doblement: per Junqueras i ERC i pel Govern central que, en aquesta crisi d’Estat que planteja l’envit sobiranista, observava –i encara ho fa– tants riscos de canibalisme a Catalunya que el rellevaven de qualsevol acció i l’instal·laven en l’omissió expectant sobre el com i el quan es desfaria la cohesió catalana.

Per ningú no és un arcà que en poc més de sis mesos les quadernes del galió català cruixien en una navegació per mar en galerna permanent. Sense comptes pressupostaris aprovats, amb UDC fora del registre independentista, amb el catalanisme d’esquerres dividit i amb un denominat unionisme que, en les seves dimensions, està adquirint múscul polític i un promptuari d’arguments solvents, Artur Mas va fer un moviment correcte que va consistir, al capdavall, a prologar la necessària rectificació que, abans o després, es produirà sobre el plantejament inicial posterior a la Diada del 2012 i el fiasco electoral del 25-N. L’oferta –retòrica però no per això menys simptomàtica– que tant els republicans com els socialistes s’incorporessin al Govern afegiria una raó més per considerar que la compareixença del president ha estat de pes, però que requereix més desenvolupament perquè, ara sí que sí, CiU es troba en un terreny de ningú: s’ha distanciat ostensiblement d’ERC que li negarà el suport als pressupostos, però no ha aconseguit l’acostament dels socialistes que, fins i tot admetent el dret a decidir, ho fan en condicions radicalment diferents a les que semblen vigents: sense predeterminació secessionista i sempre que la consulta s’ajusti estrictament a la legalitat.

Santiago Carrillo va afirmar que en política “un encerta o s’equivoca, però no hi cap el penediment”. És cert. Però –sense penediment, que és sublimació espiritual– hi cap la rectificació perquè la política és l’art del possible i no hi ha res més patètic que un polític obtús ni frase històrica més impotent i escapista que la de Felip II quan va afirmar que no havia enviat els seus galions a lluitar contra els elements sinó a envair Anglaterra. Rectificar tampoc no és tornar al passat sinó ressituar la qüestió catalana en uns termes assumibles per a la pròpia Catalunya i per a l’Estat fent versemblant una refundació de l’estatus català en el conjunt espanyol. El com i els temps corresponen a l’alta política que des de Madrid no pot desconèixer que a Catalunya es produeix una insatisfacció radical –i no només d’ordre financer– i que des de Barcelona ha de plantejar-se com un nou espai central que es localitza en un punt intermedi entre el maximalisme independentista i l’anacronisme del peix al cove. Queda molt trajecte encara per arribar a aquesta ètica de la responsabilitat que és l’oposada a la reclamació de l’impossible. Però “se hace camino al andar”, com va escriure Machado i al qual va cantar, com a Hernández, el millor Joan Manuel Serrat.