• La Vanguardia (Català)
  • À CASTIÑEIRA i J.M. LOZANO, professors d’Esade (URL)

El tabú basc


El concert basc és el gran tabú de la política espanyola, mentre els insolidaris som els catalans

Els proposem un experiment, senzill i fàcil, que demana el seu temps. Sempre que dialoguin amb persones (i, sobretot, amb polítics) de les òrbites socialista i popular –i no cal dir amb els descontextualitzats i universals ciutadans del món– sobre les relacions Catalunya-Espanya, quan comenci la coneguda lletania de recriminacions sobre insolidaritat, igualtat, ningú no és més que ningú..., en lloc de seguir argumentant, preguntin simplement com valoren el concert basc i el sistema navarrès des dels criteris que s’apliquen a Catalunya. Prenguin-s’ho amb calma, insistim. Perquè la primera fase de la resposta sol ser una llarga xerrameca sobre la immaculada Constitució i la història. Quan el seu interlocutor hagi acabat, acceptin-li la resposta, però insisteixin en la necessitat d’adoptar el mateix criteri, ni que sigui com a hipòtesi: si a Catalunya no se li pot acceptar el principi d’ordinalitat, o el pacte fiscal, o el que sigui en nom de principis de solidaritat, equitat...; en nom d’aquests principis i només pensant a aplicar els mateixos principis que s’exigeixen a Catalunya, què s’opina del concert basc? La pregunta no sembla complicada de respondre, si l’interlocutor ha exhibit alguns principis clars i està mínimament informat. Doncs bé: si alguna vegada algun polític dels perfils esmentats contesta amb claredat agrairem la informació, perquè mai no ho hem aconseguit, ni tan sols off the record.

MESEGUER

És curiós constatar com tots els monagos i rodríguez ibarra que hi ha hagut a Espanya tenen claríssims els principis i criteris dels quals Catalunya no pot escapar i, simultàniament, que mai se’ls hagi acudit aplicar-los a la situació basca i navarresa i treure’n conclusions. I això que només demanem una opinió coherent. A falta de respostes, ens vénen al cap tres alternatives: o que són selectius en l’aplicació d’aquell criteri que va proferir un destacat polític espanyol segons el qual la solidaritat només s’ha de practicar amb els béns aliens; o que, en contra del que diuen, la solidaritat i l’equitat no són valors superiors perquè no cal exigir-los a tots per igual (i caldria aclarir per què); o han de reconèixer que la Constitució constitucion alitza un cert grau d’insolidaritat i falta d’equitat. O, simplement, que la Constitució s’aplica segons convé, com va posar en evidència Alfonso Guerra en vantar-se de cepillarse l’Estatut català, però que amb gran alegria va colar un Estatut per a Andalusia l’aprovació del qual va violentar la Constitució. Per sortir de dubtes sobre tants interrogants, hom podria plantejar almenys que la transparència, amb llei o sense, afectés també tant el com (pecat greu de bilateralitat) com el resultat del càlcul de la quota basca. No és probable, ens temem.

El concert basc és el gran tabú de la política espanyola, mentre els insolidaris som els catalans. Algun dia esperem que s’analitzarà l’ordit d’aquest cove, encara que la conclusió sigui políticament incorrecte. És clar que al final la raó esgrimida per negar alguna cosa semblant al concert a Catalunya (la proposta de pacte fiscal no arribava ni a això) resideix en el seu diferent pes percentual sobre el PIB espanyol, cosa curiosa en boca dels que ens acusen als catalans d’interessats només en els diners. Hem d’aguantar que socialistes i populars neguin cap possibilitat d’asimetria i tracte bilateral pel que fa a Catalunya, i a sobre hem d’escoltar els socialistes i populars que diuen que el concert basc no es toca. La clàusula Camps no hi és a la Constitució, però sí que està selectivament dirigida a Catalunya en les mentalitats polítiques espanyoles. Plantegin algun interrogant a socialistes i populars sobre el concert basc, i trobaran poques diferències entre Mayor Oreja, Patxi López i els líders de Bildu. I, mentrestant, vegin on para el tremolós intent d’Alicia Sánchez-Camacho de parlar d’un tracte singular per a Catalunya o recordin Patxi López enorgullint-se que no feia retallades, amagant la seva asimetria bilateral en una fumera de dreta-esquerra. Ja se sap que hi ha polítics sàdics i imbècils als quals els encanta fer retallades i perdre suport electoral. I tot amanit amb l’apel·lació a altíssims valors universals que, segons sembla, preocupen a tothom menys als catalans.

En fi. Només demanem el modest exercici intel·lectual d’aclarir què li dirien al País Basc i a Navarra si els valoressin amb els mateixos criteris que s’exigeixen per a Catalunya. I viceversa. És pura curiositat, és clar. I més ara que tenim a l’horitzó una reforma constitucional. O també serà selectiva? D’entrada ja sabem que d’asimetria, bilateralitat i ordinalitat, res de res; i que l’estatus basc i navarrès no es toca. Això ajuda potser a comprendre millor l’independentisme català. No s’ha entès una cosa molt rellevant: que l’independentisme per convicció només és una part de l’independentisme català actual. Existeix i augmenta un independentisme per exclusió o derivació, que considera que totes les altres vies són vies mortes o tancades. Això no vol dir que no estigui arrelat i assumit, que no funcioni com una convicció i que sigui reversible.

En qualsevol cas, quan sentim apel·lacions a la solidaritat i a la impossibilitat de la bilateralitat i l’asimetria, mirem al País Basc i a Navarra i ens meravellem del silenci que els envolta al respecte. I aleshores pensem que els capdavanters de tan alts valors tenen un compromís selectiu amb ells. Perquè probablement el problema no el tenen amb l’aplicació d’aquests valors. El problema el tenen amb Catalunya.