• 17 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Francesc-Marc Álvaro www.francescmarcalvaro.cat

Una gran
jugada


És interessant comprovar com Rajoy i Rubalcaba no rectifiquen l’esperit excloent de les seves sigles

Ho estan fent molt bé. Els dos grans partits espanyols han exclòs CiU i PNB del suposat pacte d’Estat que ha de servir per transmetre a la UE que les coses es fan seriosament. Ara que tothom s’ha enamorat del verb rectificar aplicat a Catalunya és interessant de comprovar com Rajoy i Rubalcaba no rectifiquen ni un mil·límetre l’habitual esperit separador i excloent de les seves respectives sigles. Som davant d’una gran jugada que servirà molt –seguríssim– per frenar el sobiranisme català i reforçar les veus que exigeixen a Mas que sigui bon noi i torni als vells camins de l’almoina. Quina gran intel·ligència! Aquesta mà estesa del PP i del PSOE vers el principal partit de Catalunya quedarà en la història com a exemple d’astúcia. Les elits catalanes i madrilenyes ballen extasiades d’il·lusió davant aquesta mostra d’alta política que, sens dubte, desmuntarà en pocs dies les fantasies secessionistes de quatre desgraciats.

El senyor Duran Lleida s’ha enfadat molt amb els socialistes i els populars. Segons les seves paraules, “s’han equivocat en les formes una vegada més”. És benèvol l’home de Convergència i Unió a Madrid quan redueix el problema a “les formes”. Més benèvol i més suau que quan parla dels convergents o dels republicans. Per tant, estiguem tranquils, tot es pot solucionar encara. Així, un cop les converses del prohom democristià amb les dues Sorayas donin els seus fruits, una nova llum il·luminarà la política catalana i, de ben segur, Madrid rectificarà i ens alliberarà de la tasca de manifestar-nos estelada en mà quan podríem ser a la platja tocant-nos el nas. I Mas-Colell podrà pagar sense problemes metges, mestres i mossos, i ens donarem les mans i cantarem himnes de germanor.

L’assumpte de les formes i la política és una discussió acadèmica apassionant. De fet, la relació Catalunya-Espanya podria llegir-se com una qüestió merament formal, extrem que n’entusiasmaria més d’un. Per exemple, que no es reconegui l’existència d’un poble català capaç de votar sobre el seu destí és una pura formalitat, sobretot per aquells que només farien costat a la demanda sobiranista si els catalans ens disfressem de negres d’Alabama de fa cinquanta anys. També és una qüestió formal que els Governs espanyols no publiquin les balances fiscals o que les grans institucions de l’Estat oblidin sistemàticament el caràcter pluricultural d’Espanya. Com que el premier britànic és un tipus informal diu coses que no dirien mai Rajoy ni Rubalcaba: “Cal afrontar les qüestions de nacionalitat i deixar que la gent decideixi”.

Mentre espero que els columnistes de Madrid descansin una mica de parlar de Mas i tinguin el detall d’escriure sobre el que coneixen (la relació Aznar-Rajoy), celebro el nou clima de diàleg. El projecte de llei d’acció exterior d’Espanya, tan generós amb les autonomies històriques, confirma aquest bon rotllo.