• 18 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • M. Dolores García mdgarcia@lavanguardia.es

Igualtat, fraternitat... i quota basca


Ha caigut el tabú de la independència de Catalunya, s’ha tret el vel de sobre la família reial i fins i tot algun banquer ha anat a parar a la presó (encara que sigui de manera provisional)..., així que només era qüestió de temps que algú gosés discutir el concert econòmic basc. De seguida, s’han desencadenat totes les fúries (tret d’excepcions: es troba a faltar l’opinió del senyor Monago...) i tot l’estament polític s’ha afanyat a tancar amb set claus fins i tot la idea d’insinuar si l’aplicació de la quota és solidària amb la resta d’Espanya o no.

Més enllà de l’acusació d’ignorància històrica amb què se sol concloure el debat davant qualsevol que s’atreveixi encara que sigui a esbossar-lo, la qüestió és que el concert econòmic tal com s’aplica en l’actualitat continua exercint la funció per la qual va ser reconegut a la Constitució: afavorir la continuïtat del País Basc com a part indissoluble d’Espanya. El concert no suposa cap sobirania tributària, ja que els impostos són els mateixos per a tot l’Estat, però sí que obliga a pactar l’aportació a la caixa comuna. En teoria es valoren els serveis que presta cada part. A la pràctica, es dirimeix la solidaritat d’Euskadi amb la resta.

És conegut que en la defensa del concert basc hi ha unanimitat des de Bildu fins al PP, passant pels nacionalistes o el PSOE. Ha estat un socialista català, Pere Navarro, qui ha obert el meló i de seguida els seus coreligionaris se li han tirat a sobre. “Ha perdut el cap”, va deixar anar Eduardo Madina. Un fet curiós en un partit com el socialista, arrelat en els ideals de la fraternitat. Aquell terme de connotacions revolucionàries amb prou feines el recorden alguns al PSOE. Deu ser que la fraternitat, la germandat, és un concepte massa íntim per a aquests temps. Per això l’esquerra ha adoptat el més modern de solidaritat. En les agres discussions sobre finançament autonòmic, PSOE i PP apel·len a la igualtat i la solidaritat per defensar els seus interessos. I només en el cas basc admeten que de vegades cal tractar de forma diferent per aconseguir la igualtat.

El nacionalisme català manté una relació acomplexada respecte al basc, però dirigents històrics com Miquel Roca han reconegut tímidament que va ser un “error” no reclamar el concert econòmic quan es va forjar la Constitució. Xavier Trias, quan era conseller de Presidència, va qualificar de “tremendament insolidari” aquest sistema i Jordi Pujol va haver de sortir a donar-li suport, encara que va admetre que el resultat de la negociació de la quota sempre els havia sortit massa “beneficiós”.

I, tanmateix, el concert basc sempre ha estat un llast per a les finances catalanes. Per al PP i el PSOE, en canvi, si alguna virtut té el concert és justament aquella que són incapaços de veure: el mètode. El reconeixement d’una singularitat que tots fan pròpia. Independentment de si es tracta del finançament o de la consulta, si el mètode es va poder aplicar amb Euskadi, per què no amb Catalunya?