• 18 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Isabel Garcia Pagan

“Jo no entenc res”


ERC va batallar amb CIU per una data per a la consulta i es va emportar una via d’excepció per endarrerir-la

L’afició de CiU per subscriure acords de redactat ambigu es va consolidar fa dècades com una tradició. La mateixa tradició ensenya que les interpretacions del document de torn es fan, en primera instància, a gust dels signants, i si és procedent, del Tribunal Constitucional. Fins l’any passat, l’exponent contemporani d’aquest vici va ser el pacte entre Artur Mas i José Luis Rodríguez Zapatero per tirar endavant el malaguanyat Estatut. Des del desembre la disputa se centra en la lletra i l’abast de l’acord per a la Transició Nacional i per Garantir l’Estabilitat Parlamentària del Govern subscrit amb Oriol Junqueras. ERC va batallar per introduir una data per a la consulta al document final i el que es va emportar per escrit va ser una via d’excepció per endarrerir-la i el compromís que el dia de la convocatòria es pactarà com a mínim per les dues parts signants.

La importància d’aquest mínim és majúscula, perquè l’escalada dialèctica de les últimes jornades entre dirigents i òrgans de govern de CDC i UDC no garanteix ara com ara ni aquesta condició al si de la federació signant, malgrat que era a ERC a qui es reservava el paper de desestabilitzador. L’animadversió entre alguns dels protagonistes és palpable i no es limita necessàriament als assenyalats formalment d’enemics polítics. Afloren recels, se sobrepassen línies vermelles i fins i tot es denuncien amenaces per amagar després la mà.

Assolir acords i trencar-los per incompatibilitat de caràcters forma part de la normalitat de l’activitat política sempre que els protagonistes acceptin la responsabilitat dels seus actes. I en aquesta responsabilitat s’inclou, en el cas de Catalunya, assumir les conseqüències de sotmetre la ciutadania a tres convocatòries d’eleccions en quatre anys.

El ventall d’alternatives a l’escenari polític català tampoc no és gaire encoratjador davant una hipotètica ruptura. Amb el PP autodescartat mentre es mantingui activa la consulta en un horitzó més o menys llunyà, queda un PSC sense ordre ni concert, tan desorientat com la societat, segons ha confessat públicament Antonio Balmón. L’antiga doble ànima del PSC és avui una ànima per militant i té a Berga el cruel reflex. De l’alcaldia a la desaparició del partit en l’Ajuntament en sis anys.

Es pot agitar el personal demanant revisar el concert econòmic o la quota basca –depèn dels ulls del dirigent del PSC amb què es miri– i posar rumb cap a l’Ítaca federal. Però com passa a CiU, l’enemic electoral acostuma a deambular per casa amb veus crítiques –ara sí, quan s’han allunyat del poder– dels exconsellers Castells, Nadal o Tura. Només un socialista (basc) candidat a tot sembla haver connectat amb el sentiment majoritari de la societat. “Jo no entenc res”. Paraula d’Eduardo Madina.

igarcia@lavanguardia.es