• 19 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Pilar Rahola

Artur i Josep


Artur Mas i Duran han teixit una cosa semblant a una relació d’estima, però mirant-se sempre de reüll

No deixa de ser xocant que els dos líders més importants del país coincideixin en temps i coalició. Si Duran Lleida o Artur Mas fossin els líders de partits enfrontats, ens donarien esgrimes d’alt voltatge i el nivell del debat polític guanyaria en qualitat. Però com que la realitat tendeix al sarcasme, tots dos s’han vist atrapats en una teranyina de complicitat que si bé ha resultat rendible electoralment, també ha demostrat vulnerabilitat. Massa semblances en la vàlua política i en la categoria intel·lectual, Mas i Duran han anat tolerantse amb més recel del que reconeixen, però també amb més respecte del que es creu. No dubto que tots dos han teixit una cosa semblant a una relació d’estima, però mirant-se sempre de reüll. I si en els primers temps del lideratge de Mas semblava que Duran feia un pas enrere, el canvi de paradigma del viatge a Ítaca ha girat la truita, i avui Duran reclama la primera línia de la política catalana, convençut que aquest no és el seu viatge. No crec que tot el que passa respongui a cap pla estratègic, però sí que són els primers símptomes de l’inevitable procés de bifurcació que es produirà, tret que l’un o l’altre canviï de brúixola.

Cosa que no sembla que hagi de passar. Ni Duran canviarà la seva convicció que Catalunya pot resoldre els seus neguits a Espanya, ni Mas trairà el seu compromís amb el procés de sobirania. I encara que tots dos estan a favor de la consulta, què passarà si es convoca? Defensarà un el sí i l’altre el no? O, si la consulta no es pot fer i s’aproxima un escenari de plebiscitàries, hi ha opció per a aquest tàndem en un moment de ruptura? Sincerament, no ho crec, perquè tots dos són honestos en els seus plantejaments i ara com ara no pensen el mateix. I encara que coincideixin en l’anàlisi del problema, ni coincideixen en els aliats ni en la solució. Per això no és probable que la disfunció que existeix entre CDC i UDC estigui en camí de resoldre’s. Més aviat s’accentuaran les divergències i s’ampliaran les esquerdes. Si la cosa, doncs, empitjora, seria desitjable que els dos partits no ens oferissin un sainet de saldo, amb baralla de fang de secundaris cada cap de setmana, perquè això només porta al deteriorament mutu. El frontó Rull-Pelegrí o qualsevol de les altres parelles del ball comença a ser enfadós, trist i primari, i lluny de pujar el nivell de la política, l’abaixa fins al soterrani. Ja sabem que els dos partits són i pensen diferent, que el moment actual els ha portat al límit de la cruïlla, i que si la ruta continua, els camins seran diferents. També sabem que Duran i Mas són dos grans de la política, i que poden fer bé les coses, tant si salven la coalició, com si es divorcien. Només caldria esperar que posin sordina als papistes de cada banda, perquè el pitjor que pot passar no és que se separin. És que es tirin els plats pel cap.