• 21 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Antoni Puigverd

La lletjor


La crua realitat no permet visions èpiques o estètiques; només ha reservat lloc a la confusió

La política voldria ser èpica i estètica, però la realitat és tossuda i lletja. La nostra realitat és, a més, molt estreta. Comprimeix com un marc les coses que passen al nostre quadre polític. Vegem-ho. A la part central del quadre, hi ha la crisi econòmica: amb tota la gent que ha caigut o va caient als marges. Al voltant de l’economia caiguda, els polítics, amb cara d’impotència (siguin de Catalunya, d’Espanya o d’Europa). El ciutadà ha descobert que és un orfe: s’ha d’espavilar com pugui, al marge de la política.

Mentre la política exhibeix impotència, a la part superior del quadre s’hi està produint un combat ideològic sense precedents: l’intent de trencar el lligam entre Catalunya i Espanya. Un lligam emmetzinat per una sentència del TC (2010) que va deixar del tot malparada la via del mig (l’encaix). Aquesta batalla genera una discussió mediàtica i ideològica maniquea (nosaltres, ells) i es tradueix políticament d’una manera molt estranya: si bé els líders en parlen constantment, es comporten com si no passés res. Aquesta dissociació deixa molts ciutadans perplexos: això va de veres o és comèdia? Els líders espanyols s’esquincen les vestidures meravellant-se de l’atreviment català. I els líders catalans en parlen d’una manera tan retòrica que sovint fa la impressió que estan preparant un viatge de vacances i no d’una “transició nacional” inevitablement complexa i traumàtica.

L’objectiu de ruptura és afavorida pel sector més actiu i organitzat de la societat catalana; però altres sectors, encara que no siguin tan actius, continuen sense veure-ho clar o veient-ho directament fosc. Realitat i ficció es confonen en aquest punt, atès que, si la part dels que volen la ruptura amb Espanya fos realment el tot, la voluntat catalana potser seria reprimible, però també incontestable: l’objectiu cauria, per tant, com fruita madura. L’enquesta del CEO confirma els límits de la jugada: el sector rupturista es va reescalfant (recitals, mobilitzacions), però té moltes dificultats per fer taca d’oli.

Finalment, a la part inferior del quadre de la nostra política, hi ha els actors de la comèdia. Les sòrdides i grotesques històries d’espionatge, que ahir es descrivien com un escàndol i avui s’abandonen per una estranya porta del darrere (Camacho). I les escandaloses misèries del Palau que deixen el pobre president Mas ensenyant les vergonyes del seu partit just quan estava dibuixant el plànol de la terra promesa.

Si pogués alliberar-se d’aquest marc, el paisatge polític seria decoratiu com el formidable fresc de La batalla del pont Milvio, que Giulio Romano, deixeble de Rafael, va executar a les estances vaticanes de Juli II: un fresc on apareixen bells guerrers nus, enormes cavalls, espases victorioses, armes vençudes i estendards al vent, sobre el fons muntanyenc del nord de Roma i sota un cel brillant, ple de núvols i àngels. Però la crua realitat no permet detalls estètics ni visions èpiques; i no ha reservat lloc per als àngels o els cels brillants. Només ha reservat lloc a la confusió.