• 21 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Pilar Rahola

‘Shame’ 


En lloc de la cara del dolent, Camacho podria trobar-se la pròpia versió del retrat de Dorian Gray

Ara ja ho sabem: l’honor de la senyora Camacho val 80.000 euros. Sens dubte, és una pasta gansa, però tenint en compte que la líder del PP va considerar l’afer Método 3 un casus belli, que va assegurar que aniria fins al final i que va passejar la seva figura de víctima ofesa per tots els platós del planeta, la veritat és que és un honor barat.

Montserrat Tura va expressar la perplexitat que un tema de drets individuals presumptament violentats es resolgués amb un pacte de silenci, i Duran Lleida va assegurar que no entenia res. O potser ho va entendre tot, i la frase és un sarcasme. El cert és que muntar l’escàndol que la mestra Alicia va muntar per acabar negociant un preu i una carpetada fa olor de tot menys a perfum. I de la mala aroma es deriven dues hipòtesis d’allò més pudents.

La primera hipòtesi seria que a Camacho li importava un rave l’espionatge i que va aprofitar la feridora situació per fer-se una tournée política i de passada guanyar uns euros, ara que sembla que els sobresous que presumptament cobrava –segons les llistes publicades en alguns diaris– estan en hores baixes. Però com que la lideressa se’ns ha tornat ànima caritativa –molt en la línia de noia amb bosses de mà de cocodril preocupada pels pobres del món– i ha assegurat que donarà els diners a la lluita contra la pobresa, la tesi de guanyar-se un extra s’ha de rebutjar. O sigui que el seu honor val 80.000 euros, però no ho ha fet ni pels euros ni, com resulta evident, per l’honor, perquè aquest honor, després del pacte, queda per terra. Aleshores, descartada la primera hipòtesi, tenim la segona: el silenci. És a dir, que malgrat el soroll, la victimologia i la resta d’ítems de l’histrionisme polític, la senyora Alicia no hauria tingut cap interès a arribar al fons de l’assumpte, i és aquí on la qüestió es torna interessant… Si el pacte és l’acudit del dentista i les dues parts han preferit apagar el llum perquè no es vegi res, llavors la imaginació es torna molt creativa.

Pacten perquè va ser la senyora Alicia qui va encarregar l’espionatge, o va donar el seu consentiment?, ho fan perquè el que es va dir en aquella conversa era dinamita pura per a la seva imatge política, i necessitava tirar calç viva a l’esplendorós terrabastall de les paraules?, el silenci intenta tapar alguns tercers en discòrdia que quedarien tacats amb la conversa?, al final de tot, Camacho, lluny de trobar-se la cara del dolent, podria trobar-se la pròpia versió del retrat de Dorian Gray?... En fi, preguntes beneites de dia badoc, però és el que té comprar el silenci, que es pobla de paraules. I el silenci d’aquest pacte és notòriament sorollós. Al final, el que queda és un pretès honor empastifat comprat amb rebaixes, una lideressa histriònica que es va vendre com a víctima i cada dia ho sembla menys, i un escàndol polític que s’ha quedat en sainet patètic. Patètic i vergonyós.