• 23 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • SALVADOR ENGUIX València

La síndrome Galileu


Els filòlegs lamenten que el PP afirmi que el valencià és diferent del català i que el seu origen és al segle VI a.C.

Antoni Ferrando: “L’opinió que el valencià procedeix de l’ibèric entra dins de la fantasia”

Es el valencià una llengua prehistòrica? És una llengua diferent del català? Les preguntes, que poden resultar per si mateixes sorprenents a ulls de la ciència, han format part de l’agre debat que aquesta setmana s’ha produït a les Corts Valencianes. Perquè el grup popular que lidera el president Alberto Fabra ha presentat una proposició no de llei, PNL, en què s’insta l’Executiu valencià que exigeixi la Reial Acadèmia Espanyola, RAE, que modifiqui el seu diccionari per diferenciar el valencià del català. Però això no és el més greu. El que ha escandalitzat els filòlegs i lingüistes és que en aquesta PNL s’afirma que “la parla dels valencians parteix, sens dubte, de la més profunda prehistòria, s’escriu ja des del segle VI abans de Crist amb el llenguatge ibèric i, després de les aportacions successives a partir de les fenícies, gregues i llatines, ha arribat als nostres dies en la forma que la coneixem”.

ARXIUJaume I entrant a València, en una ceràmica

Una reflexió que contravé el que diuen sobre l’origen del valencià les mateixes institucions de la Generalitat Valenciana com l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i el Consell Valencià de Cultura (CVC), que associen, de manera implícita, l’evolució de la llengua dels valencians a la reconquesta catalana i aragonesa a l’edat mitjana.

Però és una PNL que atempta també contra la romanística internacional. Els filòlegs, sobre això, són contundents. Manuel Pérez Saldanya, catedràtic i president de la secció de gramàtica de l’AVL, subratlla que encara que és cert que els valencians denominen la seva llengua “valencià això no vol dir que la llengua que es parla a València sigui diferent de la que es parla a Catalunya, a les illes Balears i a la franja d’Aragó; on ara s’ha rebatejat amb les sigles ridícules de lapao”. I raona que el valencià té certes variants lèxiques pel mateix procés de reconquesta del territori valencià per les tropes de Jaume I, on hi havia catalans i aragonesos. “Però les raons de compartir una mateixa llengua no són només raons històriques i científiques, sobretot perquè culturalment i literàriament no s’han trencat els llaços entre València i altres territoris de parla catalana”, afegeix.

Antoni Ferrando, catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de València, lamenta que el PP intenti ara remuntar l’origen del valencià a la prehistòria: “l’opinió que procedeix de l’ibèric –llengua de la qual només coneixem els signes però no la fonètica, ni la gramàtica ni el significat del seu lèxic–, en el judici més ponderat que puc expressar, entra dins de l’àmbit de la fantasia”. Ferrando argumenta que des d’un punt de vista històric “català i valencià són els dos noms amb què s’ha designat al llarg de set segles la llengua romànica, i per tant d’origen llatí, que compartim catalans, valencians i baleàrics; llengua que en l’àmbit acadèmic es coneix com a català en consideració a l’origen geogràfic”. Com Saldanya, recorda exemples semblants: l’holandès i el flamenc, el portuguès i el brasiler.

L’expresident Eduardo Zaplana va pactar amb Jordi Pujol la creació de l’AVL a finals del anys noranta per pacificar el conflicte lingüístic, i ho van aconseguir. Per això sorprèn aquesta nova posició involucionista. Ferran Carbó, també catedràtic de Filologia Catalana, reconeix que “sempre hi ha qui en treu profit d’atiar polèmiques malgrat que acadèmicament són insostenibles i sense fonament científic”. En aquest cas, afegeix, “des del poder polític es pretén posar l’atenció mediàtica en temes que distreuen la gent dels seus problemes”. I recorda que ja l’any 1978, en plena transició democràtica, la Universitat de València va emetre un informe “contundent i extens” aprovat per unanimitat de la junta de la facultat de Filologia, en el qual s’establia, sintetitzava i divulgava el posicionament del món universitari a tot el món. “La història lingüística del País Valencià comença, doncs, a partir de la conquesta cristiana i la repoblació següent”.

Isidor Marí és president de la Secció Filològica del Institut d’Estudis Catalans. Es mostra contundent amb les afirmacions de la PNL del PP: “No mereixen la més mínima consideració seriosa, ni que se’ls presti l’atenció que pretenen provocar”. I afegeix que “el punt més important de tots (…) és que constatem la inter-comunicació cultural que sempre hi ha hagut entre tots els territoris” de parla catalana, fins i tot en la creació musical. Afirma Marí que per a “qualsevol persona amb un mínim d’informació l’origen i l’entitat del valencià no presenten cap dubte”. I conclou que iniciatives com la dels populars valencians “són ganes de fer perdre el temps a tot el món ”. La posició de la ciència ha estat ratificada també als alts tribunals com el Constitucional o el Suprem, que en nombroses sentències han defensat la unitat de la llengua i el dret que al valencià se’l denomina català en l’àmbit acadèmic, malgrat els recursos presentats pel PP des de les institucions valencianes. Una manera d’entendre el secessionisme lingüístic que ara ha adoptat la forma d’una PNL que haurà de ser votada al parlament valencià.