• 22 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Pilar Rahola

Paranys


L’autonomia és una espècie de gran diputació que fonamentalment gestiona el que d’altres decideixen

En aquests temps atzarosos, fins i tot les bones notícies contenen paranys amagats, com si fossin el caramelet que ens acaba ficant a la gàbia. El darrer exemple és el de la reforma de l’administració pública, famosa iniciativa que tothom reclama. Finalment, doncs, Rajoy s’ha animat a fer passar per l’adreçador el caos d’una administració que sotmet el ciutadà a tota mena de duplicitats, amb la ingent despesa pública pertinent. A més, si assumeix el compromís de reduir alguns ens públics que podrien ser subsumits per d’altres, la idea seria la millor d’un Govern força mancat d’elles. Tanmateix, la lletra petita de l’enunciat no només tira aigua al vi, sinó que podria ser la porta d’entrada d’una nova recentralització, especialment dirigida a “algunes autonomies”. La qual cosa, traduït en castís, acostuma a referir-se a Catalunya. És a dir, la simfonia semblava de Bach i acabarà sent de Stravinsky.

Algunes reflexions. La primera és que l’anomenat “pacte autonòmic” va durar el que va durar l’alè de la transició, que no va ser gaire, però a mesura que la democràcia es va anar assentant, la inèrcia de l’Estat per recuperar competències va ser tan persistent com implacable, i des d’aleshores, són milers les tortuositats legals a través de les quals s’ha buidat el poder autonòmic. Llegats alguns serveis clau, mai no es va cedir la clau de la caixa, i així l’autonomia va acabar sent una espècie de gran diputació que fonamentalment havia de gestionar el que d’altres decidien. L’esperit que batega, doncs, en la reforma que planteja Rajoy no és nou, ans al contrari, respon al mateix esperit que des del dia u va recórrer l’espina dorsal de l’Estat. Espanya és autonòmica perquè el paper clau de catalans i bascos en la lluita per la democràcia ho va fer inevitable. Però la seva vocació és netament jacobina i així va evolucionant, cap a una irrefutable involució. D’aquí es deriven les intencions d’aquesta reforma, que lluny d’entrar a la matriu del problema i reduir totes les administracions centrals innecessàries, les reforça mentre exigeix que desapareguin les seves homòlogues autonòmiques. És el cas, per exemple, de dos flamants ministeris que no tenen cap sentit d’existir: el de Cultura i el de Sanitat. Tots dos tenen totes les competències cedides, i a qualsevol país normal serien uns bibelots innecessaris i cars, les escasses decisions dels quals podrien remetre’s a una secretaria d’Estat. Tanmateix, allà estan els seus ministres, els seus edificis i els seus pressupostos. I què dir del Senat, cementiri d’elefants de jubilats polítics? Si Rajoy vol retallar de veritat, que comenci per l’Estat. Al contrari, tira la pedra sobre la teulada autonòmica, i fica el dit en la Sindicatura de Greuges i la resta d’institucions de gran valor a Catalunya.

És a dir, que aprofita l’esquer de la crisi per guanyar poder d’Estat: pesca d’altura.