• 23 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • José Antonio Zarzalejos

L’encert basc del 1978


Si s’afecta el concert econòmic estaríem al llindar d’una gran implosió

Estic d’acord amb el meu col·lega Francesc-Marc Álvaro: sembla que els “columnistes de Madrid” (desconec la meva identitat castissa referent a això però crec que sóc més de la d’Unamuno que la de Jiménez Caballero) ens hem enamorat del verb “rectificar” referit a Catalunya. Té raó. Però hauria d’admetre que amb Euskadi passa el mateix: al Principat molts catalans s’abracen a la rectificació del concert dels territoris històrics bascos perquè, diuen, és un “privilegi” que a més resulta “medieval”. Si aquí cal posar l’espatlla fem-ho tots, i que siguin els bascos els primers perquè al capdavall la seva renda és del 131% de la mitjana nacional (la comunitat més rica) i la dels navarresos del 128% (la tercera més poderosa), sense que aportin res al fons de solidaritat interterritorial. Abans de perpetrar imprudències explosives, hauríem d’examinar la qüestió de manera ponderada.

ANNA PARINI

El Partit Nacionalista Basc es va abstenir en la votació parlamentària de la Constitució del 1978 i va llançar idèntica consigna abstencionista per al referèndum popular. De tal manera que encara que la Carta Magna es va aprovar a Euskadi (69,12%), ho va fer amb una participació escassa (44%), mentre que a Catalunya es va vorejar l’entusiasme: la participació va assolir el 67,91% i el vot favorable va arribar al percentatge gairebé búlgar del 90,46%. Els nacionalistes bascos deien que als catalans els havia enlluernat tenir en la ponència constitucional dos pares constituents (Solé Tura i Roca Junyent, o sigui, dos de set). Els bascos no en vam tenir cap.

Quin va ser, llavors, l’encert basc? Aconseguir la disposició addicional primera de la Carta Magna segons la qual “la Constitució empara i respecta els drets històrics dels territoris forals. L’actualització de l’esmentat règim foral es durà a terme, en el seu cas, en el marc de la Constitució i dels Estatuts d’Autonomia”. Aquesta clàusula d’apoderament es va reproduir a l’Estatut de Gernika del 1979 amb el següent tenor: “L’acceptació del règim d’autonomia que s’estableix al present Estatut no implica renúncia del Poble Basc als drets que com a tal li haguessin pogut correspondre en virtut de la seva història, que podran ser actualitzats d’acord amb el que estableixi l’ordenament jurídic”. Amb els dos títols competencials el concert –que per a Navarra venia del 1841 i per a les tres províncies basques de 1878– queia pel seu propi pes, més encara perquè Franco, el 1937, el va suprimir a Bizkaia i Guipúscoa per la traïció de les dues províncies a l’aixecament del 18 de juliol de l’any anterior. La resta l’ha fet el Constitucional amb una doctrina sostinguda: el sistema paccionat és propi i exclusiu dels territoris històrics bascos i Navarra i no és extensible a altres comunitats.

Va tenir ETA i la seva sanguinària trajectòria una determinada potència persuasiva en els mal anomenats privilegis d’Euskadi i Navarra? No sóc capaç de negar-ho, però tampoc d’afirmar-ho. La va tenir en el procés ràpid, gairebé fulminant, de transferències als anys vuitanta –desplegament de l’Ertzaintza com a policia basca integral– i en la desaparició dels signes de l’Estat a Euskadi. Però puc assegurar que centenars de milers de bascos haguéssim renunciat una i mil vegades a concerts, competències, facultats i poders d’autogovern a canvi d’una pau, d’una cohesió social, d’una tolerància, d’un sentit democràtic com els que ha demostrat Catalunya.

Dit això, Euskadi va existir per primera vegada amb prou feines el 1937 i, només plenament, amb l’Estatut del 1979. I ni tan sols no ho ha fet com a país integrat (la denominació País Basc és un gal·licisme) sinó com una confederació de territoris, mentre que Catalunya és una unitat territorial indubtable ben travada en la seva llengua, en la seva cultura i aquesta permanent “voluntat de ser”. No veig motius per a l’emulació des de Barcelona i, en canvi, em sembla lògica l’alarma que s’està produint a Bilbao.

És just que Euskadi i Navarra contribueixin a la solidaritat interterritorial. La qual cosa és perfectament compatible amb el concert –signe d’identitat transversal de l’autogovern dels territoris històrics bascos– introduint en la negociació de la quota les correccions pertinents. Això és una cosa molt raonable. No ho és simular la supressió d’un encert històric basc –l’únic?– en la recent història constitucional d’Espanya. Si s’afecta el concert econòmic basc i/o el conveni navarrès, disminuint-lo o denunciant-lo, ens trobaríem al llindar d’una implosió.

No és necessari desballestar el règim foral basc perquè Catalunya obtingui el que en justícia i per història creu que mereix.