• 23 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Jordi Barbeta

L’única pregunta


Dóna suport que el Parlament impulsi les reformes perquè els catalans puguin decidir sobre el seu futur?

“¿Dóna vostè suport que el Parlament de Catalunya impulsi les reformes legislatives necessàries perquè els ciutadans de Catalunya puguin decidir sobre el seu futur col·lectiu?”. Aquesta pregunta és, en el millor dels casos, l’única fórmula que faria possible una consulta a Catalunya, ignorada, però tolerada per l'Estat espanyol, d'acord amb la llei que s'està tramitant al Parlament. Heus aquí la conclusió a la qual han arribat els interlocutors catalans, institucionals o no, que intenten refer els ponts de diàleg entre el Govern espanyol i el Govern de Catalunya.

Aquesta és una previsió de màxims, perquè els interlocutors esmentats es mostren molt pessimistes respecte a la voluntat d'acord del Govern espanyol per trobar una sortida al conflicte català. “Entre els més dialogants de Madrid i els més pactistes de Catalunya encara hi ha una distància enorme que ara per ara sembla insalvable”, ha explicat un dels enginyers dels ponts. La única idea que ha guanyat terreny a Madrid és que, tot i detestant com detesten Artur Mas i la seva opció sobiranista, comencen a pensar que qualsevol alternativa serà molt més complicada de gestionar i suposaria una seriosa amenaça per a l'estabilitat política espanyola just en el moment de la somiada represa econòmica.

Així doncs, els teòrics del possibilisme preveuen que si a partir de la llei de consultes catalana es planteja una pregunta que permet als catalans pronunciarse sobre la seva voluntat política, sense forçar cap més desafiament que una proposta de reforma constitucional, per a la qual el Parlament de Catalunya sí que té competències, el Govern espanyol podria deixar fer a base de mirar cap a un altra banda i negar qualsevol transcendència a la convocatòria. Posteriorment, d'acord amb el resultat, el plet polític català entraria en una nova fase que desembocaria en una reforma de la Constitució de recorregut incert, però inevitablement llarg i que suposaria una segona transició política de la qual difícilment Catalunya podria desentendre's.

Si això va així, Convergència i Unió liderarà el procés amb el suport d'Iniciativa per Catalunya i probablement del PSC, però ja no podrà comptar amb el ferm suport que té ara d'Esquerra Republicana, que només considera assumible una consulta sobre la independència de Catalunya en el sentit més estricte.

Tanmateix, si l'actitud del Govern espanyol i de les institucions de l'Estat, després de la renovació d'un Tribunal Constitucional més unilateral que mai, continua tancat en banda a qualsevol mena d'expressió democràtica de la voluntat col·lectiva dels catalans, el Govern català que presideix Artur Mas no tindrà més remei que plantejar un difícil desafiament a l'Estat, amb una consulta que seria prohibida i/o convocar unes eleccions plebiscitàries, que vol dir una sola candidatura sobiranista amb un únic punt programàtic per demanar després empara internacional.

Aquest escenari tindria òbviament efectes sísmics sobre el mapa polític, que, per descomptat afectaria tots els partits polítics i principalment Convergència i Unió. Amb millors o pitjors resultats electorals, CiU es mantindrà tal com és ara si la consulta es fa segons el primer escenari descrit, i ningú no sap què passarà si s'acaba produint el xoc

de trens, que ningú de CiU vol, però que gairebé tothom està disposat a afrontar si s'hi veuen abocats. En aquest cas, necessàriament CiU i Esquerra Republicana afrontarien junts la batalla, malgrat les baixes que inevitablement sofriria la federació nacionalista abans de començar.

Quan CiU va canviar d'estratègia i va passar de l’autonomisme al sobiranisme, Artur Mas i Josep Antoni Duran Lleida es van prometre lleialtat fins a la consulta, en el benentès que, per raons polítiques i biogràfiques, el més probable seria que cap dels dos continuaria liderant ni Unió ni Convergència al final del procés. Precisament per això Artur Mas sol ignorar les polèmiques amb Unió. Aplica la política de fets consumats i confia que el temps anirà imposant la seva llei.

Duran ja ha dit que no té clar si tornarà a repetir com a candidat a Madrid, però en el seu partit ja es dóna per fet que, amb permís d'Antoni Castellà, Ramon Espadaler el substituirà al capdavant del partit i Joana Ortega com a líder parlamentària –de CiU– a Madrid. I tot apunta a que el desenganxament comenci per renunciar a la secretaria general de CiU. Abans i ara Duran ha rebut ofertes professionals de multinacionals, organismes internacionals i empreses de l'Ibex 35 que farien dubtar qualsevol, però al final mai ha estat capaç de deixar la política domèstica. Ara sembla més decidit que mai, però, mentre va fent les maletes, rep trucades que el fan dubtar altre cop, perquè l'encoratgen a liderar el moviment polític que ha de restablir l'ordre... anterior. I Duran dubta perquè, animal polític com és, sap que la Internacional del Seny és tan poderosa com invisible a les enquestes d’ara mateix.