• 23 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • CARLES CASTRO Barcelona

El mapa electoral que ve


La crisi i les tensions territorials han empetitit els espais dels grans partits en benefici de les minories

L’IMPACTE DE LA CRISI La recessió destrueix lleialtats partidàries i alimenta l’abstenció o les noves ofertes ANTAGONISMES IDENTITARIS El conflicte territorial radicalitza identitats que afavoreixen els partits més extrems DECLIVI DE LA MODERACIÓ El desplaçament de l’eix identitari i la desafecció redueixen la zona de centralitat

Els sondejos que s’endinsen en les profunditats del cos electoral català reflecteixen un panorama impensable fa molt poc temps. Aquest panorama es resumeix en tres trets: el primer, un desplaçament de l’eix identitari, de manera que els electors que se senten més o només catalans són ja majoria al cens electoral; el segon, una ruptura de les tradicionals lleialtats partidàries, que es tradueix en un augment de l’abstenció i de les fugues de vot, i el tercer, l’avenç de noves marques més rotundes en l’àmbit ideològic o identitari, que cullen una part del descontentament generat per la crisi i els antagonismes territorials. I la combinació d’aquests tres factors explica que les expectatives de vot dibuixin avui dia un horitzó insòlit: els grans partits perden suport de forma accelerada (CiU fins a 27 escons respecte al 2010, segons el darrer sondeig del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat) i es veuen superats per formacions de mida mitjana o de nou encuny, en una xocant inversió de posicions.

FONTS: CIS, CEO i elaboració pròpia

Naturalment, es tracta de pronòstics virtuals, derivats d’un estat d’ànim conjuntural i que s’expressa sense el fre psicològic o les reflexions que obliga una autèntica convocatòria electoral a curt termini. Ara bé, fins i tot atenent aquestes excepcions –que podrien corregir finalment les expectatives actuals dels sondejos–, el mapa electoral català s’està movent en una direcció que pot acabar materialitzant els auguris més extrems: un desplaçament dels partits històricament majoritaris i un parlament fragmentat, sinònim d’un país ingovernable.

Els dilemes que determinen aquest horitzó són bàsicament tres: la competència entre CiU i Esquerra per la primera posició; el retrocés del PSC en benefici d’ICV, i el descens del PP a favor de Ciutadans. I per preveure els possibles desenllaços d’aquesta triple pugna no hi ha més que observar com han evolucionat en els últims anys els espais identitaris, que són els que més condicionen les eleccions autonòmiques a Catalunya.

De fet, en menys d’una dècada aquests espais identitaris han patit una notable transformació. Així, mentre el contingent d’electors que es declaren “més o només espanyols” ha disminuït des de l’any 2006 en un 46%, el grup que se sent “més o només català” ha crescut des d’aleshores en prop d’un 40%, fins a convertirse en el més nombrós en els comicis autonòmics del 2012: tres milions de persones. La paradoxa d’aquesta nova correlació és que, alhora, ha crescut la mobilització i la competència electoral en el minvat espai de l’espanyolisme. És a dir, són menys electors però participen més i es reparteixen d’una altra manera.

Per exemple, el PSC hauria perdut el 56% dels seus votants “més o només espanyols” (de 113.000, el 2006, a 50.000, el 2012), mentre que el PP n’hauria sumat 24.000, fins a convertir-se en el partit hegemònic en aquest grup. Això sí, la segona força seria ja Ciutadans (entorn de 53.000 votants). Tanmateix, més significatiu –pel seu pes numèric més important– és el que ocorre en l’espai que componen aquells electors que es defineixen “tan espanyols com catalans”.

Certament, aquest grup també ha disminuït en tot just sis anys (de prop de dos milions i mig a menys de dos milions d’electors), però el més rellevant és el reequilibri intern que ha patit aquesta franja de vot (en un reflex de l’ambigüitat que comporta una identitat híbrida i els diversos significats que pot allotjar). En concret, el PSC ha perdut aquí el 23% dels seus electors “tan espanyols com catalans” (i l’enorme hegemonia que exhibia entre tots ells), mentre que el PP els ha augmentat en un 68% i Ciutadans (atenció) en gairebé un 300%, fins a convertir-se en una de les formacions més competitives en aquest àmbit identitari.

LA VANGUARDIA

Ara bé, les pèrdues socialistes (menors percentualment que en altres espais identitaris, encara que més grans en xifres absolutes) no expliquen els avenços del PP i C’s, que també es nodreixen de l’extraordinària mobilització (un 72%) que va registrar el novembre del 2012 aquest grup d’electors. A més, en el cas de Ciutadans una part del seu avenç podria procedir també del retrocés de CiU en aquesta franja. La coalició nacionalista hauria extraviat des del 2006 un 34% del seu electorat “tan espanyol com català”, la qual cosa podria interpretar-se també com una certa pèrdua de centralitat. De fet, les minves del nacionalisme moderat en aquest espai respecte a les catalanes del 2010 serien encara més elevades: un 52% i gairebé 240.000 votants (tret que molts d’ells integrin el grup que ha migrat a l’espai “més o només català” sense trencar la seva lleialtat a CiU).

En aquest sentit, la creixent franja de ciutadans que avui se senten “més o només catalans” és la que ha permès a CiU compensar parcialment el seu sensible retrocés en l’espai “tan espanyol com català”. Des del 2006, el nacionalisme moderat hauria ampliat els seus vots en un 60% entre els qui se senten “més o només catalans” (i en un 28% respecte al 2010). Tanmateix, es tracta d’un espai competit on les lleialtats poden ser tan volàtils com les emocions o els miratges. ERC, per exemple, ha incrementat la seva presència en aquest espai en un 30% des del seu bon resultat del 2006. I simultàniament han emergit aquí altres sigles com la CUP, que cull 100.000 votants d’aquesta identitat. Sense oblidar el fort creixement d’ICV, encara que el seu avenç encaixa de manera gairebé exacta amb les pèrdues del PSC (que superen el 41% dels seus vots “més o només catalans” del 2006).

Arribats a aquest punt, les mutacions que s’han produït al cos electoral català permeten visualitzar les tres derives que amenacen l’statu quo. En primer lloc, l’equidistància identitària del PSC (i la seva gestió de la crisi) li genera sensibles pèrdues pels dos flancs (més espanyol o més català), en benefici d’altres formacions més rotundes (també en l’ideològic), com ICV. En segon lloc, l’accelerat desgast del PP com a actual administrador de la crisi explica que altres formacions més dinàmiques, com Ciutadans, avancin a costa seva en el seu mateix espai identitari (tan o més espanyol). I en tercer lloc, malgrat l’acceleració sobiranista de CiU per millorar les seves posicions en l’àrea de més creixement potencial (“més o només català”), la política d’ajust i els antagonismes territorials empenyen els electors d’aquesta franja cap a formacions més inflexibles com ERC. La realitat, amb tot, encara no ha dit l’última paraula.