• 24 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Enric Sierra

Panorama desolador


L’ última enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat ha reafirmat i subratllat la tendència creixent de desencís i de convenciment que la classe política ha perdut definitivament la connexió amb la societat, fins al punt que la majoria de la gent considera que cap dels partits amb representació parlamentària no és capaç de resoldre els problemes reals dels ciutadans, que són, per aquest ordre, l’atur i l’economia. Un aclaparador 44% de catalans considera que cap formació política no sap donar resposta a la crisi actual. La segona posició la trobem en el 12,4% que confia que ERC té la solució als problemes, mentre que un altre 12,2% creu que CiU pot resoldre la situació. La resta de partits amb prou feines supera el 3% de confiança dels ciutadans.

El panorama és molt trist, perquè més del 80% dels ciutadans percep que la situació de Catalunya i Espanya és dolenta o molt dolenta. Consideren que estem pitjor que l’any passat, però confien que haguem tocat fons i que l’any vinent continuarem igual… de malament, esclar. Aquest fracàs dels partits per a la resolució dels problemes socials ha provocat que l’interès dels ciutadans per la preocupant situació política hagi augmentat vuit punts en només un any (del 50,9% al 58,9%) i que ara les famílies parlin molt més de política que fa dotze mesos en les converses domèstiques (del 53,5% al 62,8%). Amb el seu vot, la gent va delegar en els representants polítics; se’n va creure les promeses electorals i va esperar que sabrien abordar amb garanties la greu situació. Però no ha estat així. Al contrari, la situació ha empitjorat, i és que la decepció i insatisfacció amb el funcionament de la nostra democràcia ha crescut d’una manera alarmant en el darrer any (del 70,8% al 82,7%). Segons el resultat de l’enquesta, aquesta immensa majoria afirma que els polítics no tenen en compte l’opinió de la gent, que només busquen el benefici propi i que els ciutadans no poden influir en el que fan els governs. Demolidor.

Amb aquest panorama, no ens ha d’estranyar gens la caiguda que reflecteixen les enquestes dels partits anomenats centrals. Tampoc ens ha sorprendre el creixement de les propostes polítiques més radicals o populistes, que comportarà l’atomització política prèvia a la ingovernabilitat. Ja no hi ha partits grans, ni forts. I, tot i que ja fa anys que s’adverteix d’aquesta situació, la presumpta capacitat de previsió que haurien de tenir les formacions polítiques ha brillat per la seva absència. En canvi, ha prevalgut el curtterminisme, la tàctica interna pel poder i per barrar el pas a qualsevol brisa renovadora que els pogués prendre la cadira. I, a sobre, acabarem sentint que la culpa no és seva i, fins i tot, que la gent s’ha tornat boja. Malauradament, el problema ja no és qui en té la responsabilitat, sinó que la situació és irreversible.