• 24 jun 2013
  • La Vanguardia (Català) | Modest Ginjoan

Jugar amb la inversió
més important


L’ensenyament dels infants i dels joves descansa en tres pilars fonamentals: la família, els mestres i la normativa educativa. La família hi té un paper crucial, particularment en els usos educatius dels temps no lectius, el que en el sector s'anomena “educació no formal”, un territori ple d’oportunitats (i sovint també de males pràctiques). Pel que fa als mestres, no cal esmerçar-se gaire a assenyalar-ne la importància. Quan la major part de la població amb prou feines tenia la primària, eren persones admirades i respectades. Se’ls feia dipositaris del coneixement i dels valors que calia transmetre als infants. Ara no tenen aquell prestigi, almenys a les nostres contrades, però no per això són menys importants. És una pena i un greu error que no es valori com cal aquests constructors de societat. Espero que recuperin aquell prestigi, perquè pel que fan, se'ls hauria de portar en safata.

El tercer pilar de l’ensenyament, les lleis que el regulen, tampoc és menys important que els anteriors. En aquest punt, la lògica diria que el marc normatiu d’un aspecte de la societat que té tanta transcendència hauria de reunir tres condicions: descansar en el consens, ser estable en el temps i estar centrada a formar. La Lomce (llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa) no compleix cap ni una.

No és de consens perquè té pràcticament tots els partits en contra, i això és fatal per a una peça que representa que ha servir per fixar els fonaments de la societat futura. L’estructura de l'ensenyament hauria de ser un projecte de país i, per tant, s'hauria de pactar més enllà de les anades i vingudes dels partits que governen. Les bases humanes de la societat no les pot posar només un partit, per molt que tingui majoria absoluta; perquè demà la perdrà ... i ja hi tornem a ser!

Precisament per les alternances polítiques i per la miopia crònica sobre la importància social de la qüestió, a l’Estat espanyol pràcticament cada canvi de govern comporta una nova llei d’educació. Si la Lomce tira endavant, s’haurà fet un pas més per tenir una llei alternativa d’aquí a quatre dies. Si les lleis duren tan poc, és que no estan ben fetes. Vol dir que el nucli dur de com s’entén la formació, quins objectius es fixen i com s’han d’aconseguir, no està ben definit, o potser està massa definit en favor del que governa en cada moment. Mala pràctica per a una faceta de la societat amb la qual no s’hi hauria de jugar.

Potser, i aquest és el tercer problema, és que la reforma que es proposa no està centrada a formar. I si ho està, aquest personatge que es repeteix amb diferents noms en els successius governs espanyols ho dissimula molt bé. Per què? Doncs perquè l’inefable ministre Wert posa èmfasi precisament en coses que no són importants des de la perspectiva del capital humà: l’adoctrinament i la ideologització. Amb la seva dèria per ensenyar religió, per martellejar la llengua catalana, per espanyolitzar, se li veu llautó, al ministre i al Govern espanyol. Potinegen l’educació. Els infants no són marionetes, sinó persones.

Una cosa tan transcendent com l’educació no hauria d'estar mai en mans de potiners. Ni la societat ni els escolars no s’ho mereixen. I mentrestant, als mestres, aquests actors que encarnen el que de debò és important en aquest àmbit, se’ls haurà embolicat en una batalleta política i continuarem sense valorar de debò la seva aportació a la realització de les persones, a la llibertat i al progrés.