• 24 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Francesc-Marc Álvaro www.francescmarcalvaro.cat

Qui està matant CIU?


A mitjà termini, els sectors més intel·ligents i regenerats de CDC seran la base d’una nova sigla

Després del darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), que pronostica un enfonsament electoral de CiU en benefici d’ERC, dins i fora de la federació nacionalista han començat a buscar el factor clau que expliqui aquesta reducció de l’espai que va construir i va sostenir Jordi Pujol durant més de dues llargues dècades. Les ganes de trobar el culpable d’aquest fenomen porta a conclusions fàcils. N’hi ha dues, antagòniques, que em semblen especialment errònies.

Per la militància i els dirigents de CDC més convençuts de l’aposta sobiranista, l’origen d’aquesta reculada prové, sobretot, de les paraules i actuacions de Duran Lleida, poc congruents amb la determinació de Mas de superar la via autonomista. Mentre que, per la cúpula d’Unió i determinades elits, el que genera pèrdua de votants de CiU és haver assumit l’objectiu de l’Estat propi i haver desafiat els poders espanyols. Qui té raó? Ningú. Els primers tendeixen a donar massa importància al dirigent democristià i els segons obvien que la majoria de votants que abandonen CiU trien ERC i no pas partits poc o gens sobiranistes com PSC o PP.

Per sobre d’aquests dos diagnòstics fàcils, hi ha una altra confusió que em sembla encara més desfiguradora. Consisteix a posar causes en el lloc de conseqüències i viceversa. Segons el relat més usual, l’extensió del sobiranisme és la causa que hauria provocat una transformació a la baixa de CiU i la seva progressiva substitució per ERC com a partit hegemònic. Us proposo que considereu aquesta altra hipòtesi: és l’esgotament històric del pujolisme clàssic que encarnava CiU allò que contribueix poderosament a sobiranitzar sectors moderats de les classes mitjanes que mai abans no havien pensat en la independència.

Les dades dels resultats electorals obtinguts per CiU a partir del 1995 ens mostren un procés continuat de davallada que va intensificar-se arran de dues decisions que, amb el temps, van ser letals per al nacionalisme majoritari: refusar l’oferta d’acord que el republicà Carod-Rovira va fer a Pujol i firmar el pacte del Majestic que va permetre l’accés d’Aznar al Govern espanyol. El no de CiU a ERC va posar les bases del posterior tripartit i el sí de CiU al PP va esquerdar la credibilitat del pujolisme com a defensor dels interessos catalans. Diria que ni Unió ni Convergència han fet encara una autèntica autocrítica sobre aquests dos moments que van fabricar “la mala sort” de Mas el 2003.

ERC està recollint el fruit d’una situació en la qual, malgrat el coratge i la seriositat de Mas, la marca CiU és severament penalitzada pels errors del passat, el desgast governamental i una resposta insuficient davant les ombres de corrupció. A mitjà termini, els sectors més intel·ligents i regenerats de CDC seran la base d’unes noves sigles, més enllà del paradigma autonòmic, ja en descomposició.