• 25 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Quim Monzó

La ratlla

Quan vaig entrar a la sala vaig asseure’m a prop de la porta, per anar-me’n discretament si era un rotllo

Dissabte era a Maçanet de Cabrenys. A les botigues hi havia un cartell que anunciava una conferència de Raymond Sala sobre “Trabucaires i fronteres”, a les 6 de la tarda. Vaig anar-hi. Feia anys que no anava a cap, perquè les últimes a les quals vaig anar van ser avorridíssimes. Per això, quan vaig entrar a la sala on s’havia de celebrar vaig asseure’m a prop de la porta, per anar-me’n discretament si allò era un rotllo.

Doncs no solament no va ser cap rotllo sinó que se’m va fer curta l’hora i mitja que va xerrar aquell senyor, professor de la Universitat de Perpinyà. Tothom ha sentit llegendes de trabucaires i bandolers, i cançons que en parlen. Però la conferència de Sala em va fer entendre l’organització dels trabucaires com a exèrcit, els lligams carlins, i el fet que eren joves que sabien llegir i escriure (cosa gens habitual llavors), que s’enviaven cartes els uns als altres i que llegien novel·les editades a París (n’hi ha un que cita Alexandre Dumas amb precisió!).

I, després, la història de la frontera... El 1659, amb el tractat dels Pirineus, Espanya dóna a França la major part dels comtats de Rosselló i Cerdanya. Però durant dos segles la frontera va ser tan nebulosa que, de fet, n’hi havia dues: la francesa i l’espanyola. Una frontera de debò entre dos estats és una única ratlla. Aquí no, aquí n’hi havia dues i, enmig, terra de ningú. Era tot tan artificial que durant dos segles, com havien fet sempre, els del nord es continuaven relacionant amb els del sud sense cap mena de consciència de francesitat. Al Vallespir vivien més pendents de les vicissituds economico-polítiques del Principat al qual ja no pertanyien que de les franceses. La frontera era als papers però no en els sentiments. Les autoritats van aconseguir crear el sentiment de francesitat en els catalans en territori francès a base d’identificar el sud amb el mal, amb els trabucaires que passaven al Vallespir per refugiar-se i que, segons la premsa, unànime, eren un model perniciós. El moment culminant és l’anomenat Afer

dels Trabucaires, que acaba amb un judici a Perpinyà. Trabucaires que, a dreta llei, no haurien pogut ser jutjats a França: “¿Com podia ésser que l’Estat francès hagués jutjat uns catalans que eren súbdits espanyols per uns crims comesos contra altres espanyols en territori espanyol?”. Doncs perquè amb el ressò mediàtic d’aquell procés, culminat amb les guillotinades públiques, el 1846, de dos trabucaires a Ceret i dos a Perpinyà, s’aconseguia “l’afrancesament definitiu de la muntanya catalana”. A la sortida vaig comprar el llibre:

Trabucaires i fronteres. És fascinant, i imprescindible per entendre com França s’ho va fer per implantar finalment en el cervell dels catalans del nord la frontera que durant dos segles no havien percebut, la mateixa que, ara, els que van de ciutadans del món i diuen que passen de fronteres respecten amb sagrada devoció.