2013 0625. Una llei no escrita en política


  • 25 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Lluís Foix

Una llei no escrita en política


La realitat política viatja a gran velocitat en aquests temps globals. No és estàtica ni monolítica. Quan es posa en marxa un procés que comporta grans canvis de fons, les etapes es cremen amb més presses i els que van davant del projecte poden arribar fins al final o baixar a meitat de camí. Deia Chateaubriand en les seves Memòries d’ul

tratomba: “Les revolucions tenen homes per a tots els seus períodes. Els uns les continuen fins al final i els altres les comencen però no les acaben”. Des de les eleccions de fa sis mesos s’han celebrat moltes cimeres entre partits, agents socials i sindicats. Sempre amb bones intencions.

No tenim pressupost ni sembla que es pugui aprovar en els propers mesos el que correspon a enguany. La política catalana ha tingut en aquest període més retòrica que gestió. Els ciutadans segueixen els discursos, però no se’n refien gaire.

Estem en ple procés de transició nacional. Una de les conseqüències d’aquest canvi de rumb és que els dos partits que han configurat la centralitat catalana els últims trenta anys estan trencats o molt debilitats. Un sector de socialistes es reuneix i conspira contra la falta d’entusiasme de Pere Navarro, que no s’ha lliurat del tot a la causa de l’anomenat dret a decidir. Entre els crítics es troben Quim Nadal, Ernest Maragall, Marina Geli i Antoni Castells, tots ells exconsellers recents en els governs dels tripartits.

La divisió afecta també CiU, que ha estat a un pas de la ruptura tenint en compte les continuades declaracions de Duran Lleida i les crítiques obertes des de sectors combatius de CDC a la figura del líder d’Unió, que fan pensar que serà difícil mantenir aquestes tensions fins a les eleccions sense que es produeixi un desenllaç que tindria conseqüències a les urnes.

Hi ha una llei no escrita en política que diu que els electors fugen dels partits dividits. Tots hi sortirien perdent. Així ho confirmen les enquestes recents. El PSC no ofereix una idea compartida sobre el debat de la construcció nacional i CiU tampoc. El vot es ressitua en altres formacions, sent ERC la més beneficiada fins al punt de poder convertir-se en la primera força. Pugen Ciutadans, la CUP i una mica Iniciativa. Sortiria un Parlament difícil de governar. Si fos així, la societat intentaria anar pel seu compte al marge dels seus dirigents. Sense una certa unitat política àmplia en qüestions bàsiques, els canvis de dirigents semblen inevitables.