• 25 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Cristina Sánchez Miret C. SÁNCHEZ MIRET, sociòloga

Les meravelles de l’Alicia


Ales aventures d’Alícia al País de les Meravelles, és Alícia qui es queda amb la boca oberta davant la successió de personatges –i fets d’una altra lògica– que observa en el seu viatge singular. A Catalunya –al món real–, aquesta darrera setmana, ha estat l’Alicia qui ens ha deixats a tots bocabadats.

Alicia Sánchez-Camacho ha dit moltes coses des que va sortir a la llum el restaurant La Camarga i les gravacions de la seva conversa – florero inclòs– amb l’exparella de Jordi Pujol Ferrusola, i cap d’elles –la majoria, d’altra banda, poc assenyades, per no dir insultants, incendiàries i indignes del càrrec que ocupa, especialment les referides al cos dels Mossos d’Esquadra– feia pensar que passaria el que ha acabat passant.

El seu viatge ha anat, en molt poc temps, de la pública, comunicada i exposada indignadament intenció “d’anar fins al fons de tot” del començament, a l’acord que tanca l’afer en un no res. Un bescanvi de diners, una assumpció de culpa –bé, tot i que aquí hi ha discrepàncies en les declaracions d’ambdues parts, no precisament en una qüestió de matís– i una petició de perdó que deixa sense possibilitats d’actuar la justícia que tant reclamava la que semblava ser la primera interessada que s’aclarissin els fets i es fixessin responsabilitats; però, evidentment, aquest és un acord que assegura el que sembla fonamental en aquest cas: el silenci de la cinta i de tots aquells que l’han pogut escoltar.

La senyora Sánchez-Camacho ha arribat a un pacte i serà compensada amb 80.000 euros, que ara diu que donarà a entitats del tercer sector. És a dir, els seus drets fonamentals i de passada els nostres –perquè, vulguem o no , ens representa– se’ls ha venut –el que és imperdonable, encara que dediqui els diners als altres–, però, a més a més, per quatre duros; i, no sabrem per què, a no ser que especulem sobre implicacions diverses, totes elles prou galdoses.

No sé qui és que no ha entès res, si ella o nosaltres. Però com que no la tinc per ximple, penso que hem estat nosaltres els que hem cregut que volia saber la veritat, si més no la part que no sabia; i que hem estat uns il·lusos en pensar que la sabríem tota. Tret del cas que algú actuï, per ofici o per responsabilitat superior, i, realment, vagi al fons d’aquest assumpte.