• 25 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Kepa Aulestia

Mites centralistes


 El pla de reforma de les administracions públiques introdueix aspectes que tornaran a modificar el disseny de l’Estat autonòmic i provocaran, eventualment, noves tensions sobre la qüestió. El president Rajoy va dir que posava fi al mite d’una Administració sobred imensionada, però persisteix aquest altre mite, el de les duplicitats, a tall de vergonyós exemple de desgavell i lloc comú de tantes invectives contra el model autonòmic. L’autogovern va ser sinònim de democràcia durant la transició i immediatament després. Resulta que ara, quan alguns dels estatuts han estat tot just ampliats en les seves competències, el debat territorial està subjecte a criteris d’eficàcia i eficiència que s’estableixen des del convenciment que l’Estat central és sempre més racional i que l’autonomia no és més que una concessió als anhels diferenciadors d’algunes comunitats que altres tractarien d’emular.

ÓSCAR ASTROMUJOFF

L’argumentació raonada que recull l’informe per a la reforma de les administracions públiques sembla insuficient per defugir els prejudicis i la desconfiança que s’han instal·lat en cercles d’influència econòmica i d’opinió respecte al fet autonòmic. La distinció de competències entre exclusives i compartides i el seu exercici real tampoc no seria tan crítica si l’Estat compost no estigués sotmès a la tensió entre forces centrífugues i forces centrípetes que gairebé mai no expliciten amb claredat les seves intencions o la seva agenda. Però la proposta racional-itzadora del Govern espanyol no resulta precisament asèptica. Entre línies conté dos missatges que la converteixen en una poderosa palanca per remoure els fonaments, no sempre ferms, sobre els quals s’assenta l’actual realitat autonòmica. D’una banda, la presència de la llei d’Estabilitat Pressupostària com a raó última i argument dissuasiu per procurar l’anuència de les comunitats autònomes més necessitades. De l’altra, i com a complement de la primera, la invitació que es cursa perquè els governs autonòmics s’avinguin a les recomanacions del pla i fins i tot poguessin ampliar la llista de les atribucions a què estarien disposats a renunciar.

El procés autonòmic ha tendit a una igualació competencial qüestionada ja no només pels que aspiren a més nivells d’autogovern, sinó per aquelles comunitats que preferirien tornar a l’Administració central una part de les seves competències. La tutela fiscal i financera que exerceix Madrid en nom de Brussel·les pot resultar fins i tot feridora per a unes mentre que d’altres la reclamen. Elits governants que van seguir la línia de les autonomies històriques per dotarse d’una trama similar de poder als seus respectius territoris sembla que s’han adonat que hi ha quelcom políticament més sagnant que moure’s sense competències: no poder finançar-les. El resultat és evident. L’Estat autonòmic passarà a ser-ho de manera més asimètrica, les autonomies parcialment fallides serviran per qüestionar en una pròxima ocasió els fonaments del sistema i els plans sobiranistes que s’allotgen a Catalunya i Euskadi se situaran encara més en terra de ningú.

Les renúncies autonòmiques d’algunes comunitats podran tornar-nos a un estadi en el qual els nacionalismes perifèrics se sentien més còmodes per governar realitats netament superiors en autogovern a les de la resta del mapa espanyol. Però això no servirà per realçar la singularitat de les nacionalitats, sinó que posarà en solfa la racionalitat de la seva existència com a entitats veritablement autònomes. N’hi ha prou amb procedir a la lectura de les duplicitats catalogades per la reforma proposada per assegurar-se què signifiquen els conceptes d’eficàcia i eficiència en l’ànim dels seus promotors i per preguntar-se per quina raó no han inclòs gaires altres disfuncions que podrien ser perfectament denunciables continuant amb el mateix patró. La lectura de les du

plicitats suggereix que ens trobem davant una revisió pretesament funcional de l’Estat autonòmic, no tant perquè així ho determini la llista dels organismes i funcions que proposa de recentralitzar com pel fet que l’Executiu de Rajoy i el partit que ho governa gairebé tot a Espanya no acaben d’explicar per què la resta de l’edificació autonòmica resulta beneficiosa per a la societat i el progrés. La crítica ponderada contribuirà sempre a fer que la realitat autonòmica millori com a fórmula d’administració de l’interès comú. Però és la manca d’una defensa desinhibida del model per part del poder central el que més en dubte posa el seu futur.