• 26 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Salvador Cardús i Ros salvador.cardus@uab.cat

Per nosaltres, que no dissimulin


No acabo d’entendre per què el Govern espanyol nega el propòsit de fons de moltes de les decisions que pren i de les reformes legislatives que du a terme. Només en alguna ocasió se’ls han escapat, en un atac incontrolat de sinceritat, les veritables intencions. És el cas del ministre d’Educació, José Ignacio Wert, en afirmar sense embuts que l’objectiu –o un dels objectius– de la nova llei d’educació era “espanyolitzar” els nens i nenes catalans. Després ha dit que lamentava les seves paraules, però no s’ha pronunciat sobre la voluntat d’aconseguir-ho. O és el cas del ministre d’Exteriors, José Manuel García-Margallo, que, interrogat en seu parlamentària per la no-renovació de la càtedra Príncep d’Astúries a la Universitat de Georgetown a la doctora Clara Ponsati, va acabar reconeixent que es tractava de censura ideològica.

Però són excepcions per pèrdua del control, bé per arrogància, bé per irritació. En general, els arguments per dur a terme tot aquest projecte de recent ralització política se centren en suposats processos de racionalització administrativa i d’estalvi econòmic. I, en cap cas, sense admetre que es tracta de desdir-se del meló autonòmic obert amb la Constitució espanyola de 1978 i d’intentar reconstruir un Estat fort. Fort, sí, i lluny d’aquelles vel·leïtats descentralitzadores que eren conseqüència d’una transició a la democràcia feta des d’una certa feblesa moral a causa de les complicitats d’alguns pares de la Constitució amb l’antic règim franquista. Els treballs de l’actual Govern del PP i dels aparells de l’Estat que hi col·laboren amb entusiasme em recorden les tendències que, dins de l’Església catòlica, s’han passat els darrers tres o quatre decennis invocant –en va– el nom del concili Vaticà II just per carregar-se’n les idees renovadores. Els esforços ingents de reinterpretació han permès, amb tant d’èxit com astúcia, portar a terme una involució teològica en nom, ai las, d’aquell aggiorna

mento que havia inspirat els valents pares conciliars encarats a la resistència de la cúria romana. Al final, al cap de cinquanta anys, tot tornava a estar en ordre. Ja veurem què hi podrà fer el papa Francesc, davant de tanta murrieria.

Doncs bé: ara el PP i els aparells d’Estat s’afanen en una operació de la mateixa naturalesa que la vaticana: desmuntar l’esperit de la Constitució..., aprofitant la lletra de la Constitució. Hom diria que els alts funcionaris de l’Estat ja hi havien deixat la llavor perquè, en el moment oportú, la Carta Magna espanyola es pogués desmentir a ella mateixa. I, esclar, ara és el moment oportú. D’una banda, hi ha el pretext de la crisi econòmica, que ho justifica tot. I de l’altra, tenen l’amenaça del sobiranisme català, que acaba de justificar allò que no es podria explicar de cap manera. Amb una mirada d’aguilot, es presenten informes i projectes amb l’objectiu de desmuntar allò que abans, anunciat a bombo i platerets, havia donat lloc –deien– al país amb el nivell d’autonomia més gran del món mundial. Una falsa veritat que quedava desmentida només que hom agafés l’avió per fer el turista a qualsevol país d’estructura mínimament federal. Un gran nivell de descentralització que s’entrebancava fins i tot amb les plaques de matrícula que ni PP ni PSOE podien suportar que portessin un distintiu regional, no diguem com als EUA, sinó que ni com a la França jacobina.

Aquest govern del PP, format per alts funcionaris de l’Estat la competència més gran dels quals és tenir un cap conformat –a part dels jocs del pati del Pilar– per les infinites hores de preparació dels temaris de les oposicions, està obsedit per posar fi a qualsevol mena de pluralitat que vagi més enllà de la peculiaritat turística. S’escuden en informes que, ridículament i ingènuament, confessen que han fet ells sols sense cap ajuda, i que no resisteixen la mínima confrontació amb la realitat. S’inventen falsos costos de les administracions autonòmiques i s’obliden que si algú no ha estat capaç de respectar l’arquitectura constitucional, ha estat l’Administració de l’Estat. Si l’argument econòmic fos important, desmuntarien ministeris i cridarien a l’ordre les autonomies amb taxes de dues vegades i mitja més funcionaris que a Catalunya, com a Extremadura. O assenyalarien Madrid, on necessiten set funcionaris per cada 100 habitants per desenvolupar 93 competències, mentre Catalunya en té quatre, quasi la meitat, per cada 100 habitants per gestionar-ne 189, com recordava Oriol Amat amb dades de la CEOE.

Però és del tot inútil aportar dades i arguments, perquè no va d’això. Pretendre, com ha anunciat Duran Lleida, que demostrarà amb dades que els informes de Sáenz de Santamaria són erronis, és d’una enorme bona intenció però d’una no menys curiosa inadequació al propòsit de fons que orienta el Govern. Precisament, si alguna cosa ha fet exasperar una majoria de catalans fins desfer-se del victimisme propi de tota indefensió apresa, ha estat aquesta desproporció entre l’abundància d’arguments esgrimits i la seva inutilitat. Algú creu que el Govern i l’Estat espanyols volen fer desaparèixer el Síndic de Greuges català per raó del cost dels seus tràmits? Algú creu que si es demostra, com ha informat Rafael Ribó, que les tramitacions catalanes no costen el doble, sinó la meitat que les del Defensor del Pueblo, Montoro retirarà el xantatge de condicionar l’eliminació del nostre ombudsman al dèficit tolerat, i suggerirà que plegui el Defensor?

Deia que no entenc per què no es confessa obertament allò que és el propòsit dels grans objectius polítics d’aquest Govern del PP, sotmès a la voluntat d’uns aparells d’Estat en guàrdia permanent i entossudit a tornar quaranta anys enrere i a aturar allò que és imparable. Si ho fan per nosaltres, que no s’hi amoïnin: aquí els tenim perfectament calats.