• 26 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Oriol Pi de Cabanyes

Joan Fuster i els bàrbars


Ja cansa. I ara, després de la ignominiosa estupidesa del lapao, el PP regional vol que la Real Academia Española de la Lengua rectifiqui i defineixi el valencià no com “la varietat de la llengua catalana que es parla a bona part de l’antic regne de València”, sinó com una llengua singular que procediria ni més ni menys que de l’ibèric d’abans de l’era cristiana. Divide et impera...

Fa vint-i-un anys, gairebé dia per dia, que se’n va anar Joan Fuster. Va gosar despertar la consciència nacional dels valencians i es pot dir que hi va deixar la pell. Però per a molts continua sent un referent imprescindible per la seva sempre tan brillant intel·ligència i la seva apassionada estima per un país que és molt més que una horta o que una gran exportació de taronges o cotxes per un corredor ferroviari encara avui inexistent. El podem veure encara a YouTube en el míting que un dia d’abril de 1982 commemorava el cinquantenari d’aquelles Normes de Castelló que van ratificar solemnement la unitat de la llengua. Fuster hi exhorta a “fer una afirmació enèrgica, ferma, convençuda, de la nostra fidelitat a la llengua que parlem”. I “a proclamar en veu ben alta que, contra les maniobres contra el nostre idioma, el poble valencià conscient alçarà la resistència més sentida i més clara”.

“Ací el que ha de quedar ben clar és que el valencià, el català que parlem al País Valencià, és una llengua postergada, perseguida” i que “ens la volen acorralada a reducte folklòric”. Perquè “en última instància, el que volen és que el valencià desaparegue inclús com a dialecte”. És una pretensió “que ha estat acollida i fomentada per alguns polítics que mai no s’havien distingit per la seva adhesió a la llengua dels valencians. Ni ara tampoc”.

Fa més de trenta anys, d’aquestes paraules. La idea que el valencià i el català són idiomes diferents ha anat trobant empara en algunes instàncies oficials. Sense cap respecte per la ciència filològica, s’ha anat sembrant el desconcert. Les maniobres del confusionisme no paren.

Deia el sempre irònic Fuster en una entrevista a Toni Mollà: “(De vegades) m’entren unes ganes violentes d’escriure un poema que comenci així: Oh, Senyor, envieu-nos ja els bàrbars! No ens els feu merèixer més!” Els bàrbars ja han arribat a les Corts valencianes. No ho diuen en valencià, però diuen que el valencià és una llengua única i particular, com no n’hi ha d’altra.