• 27 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Josep Maria Puigjaner

El catalanisme de Montserrat


Amb motiu de la presentació de la Biblioteca del Catalanisme (col·lecció editada per RBA), l’abat de Montserrat, Josep Maria Soler, va subratllar que el monestir ha estat i continua sent una instància representativa del catalanisme. Un catalanisme que cal entendre com a actitud militant de suport –com diu Pompeu Fabra– “a les característiques i als interessos nacionals dels catalans”. Encara podríem afegir que Montserrat és un mantenidor de la catalanitat, que vol dir de la qualitat de ser català i del seu esperit genuí.

L’abat s’esplaià exposant alguns dels valors que considera cabdals en el catalanisme. Entre d’altres: 1. Tenir un projecte social integrador i cohesionant; 2. Acomplir les exigències de la democràcia autèntica; 3. Estimar la llengua pròpia i elaborar una cultura consistent i oberta al món. Estic segur que una gran part dels ciutadans d’aquesta nació comparteixen aquests valors. I penso que cal celebrar que un eminent representant del cristianisme a Catalunya es manifesti plenament identificat amb el caràcter nacional del seu país.

Salvades totes les diferències de circumstància política, l’abat Soler està en la mateixa tessitura de defensa i promoció de la catalanitat que va exhibir, ara fa cinquanta anys, un altre abat del monestir, Aureli M. Escarré, en elevar la seva veu reprovadora, en declaracions al diari francès Le Monde, enmig de l’ofec dictatorial que patia Catalunya. És oportú recordarne un breu fragment: “No tenim al darrere vint-i-cinc anys de pau, sinó vint-icinc anys de victòria (...). Això representa un dels fracassos més lamentables d’un règim que es diu cristià, l’Estat del qual, però, no obeeix els principis bàsics del cristianisme”.

Crec que l’evocació d’aquests dos líders espirituals i morals és ben pertinent en la complexa i delicada situació actual d’una Catalunya en procés de consolidació de la seva entitat nacional, per mitjà de la consecució d’un Estat propi. Les seves actituds posen en relleu que, amb excepcions doloroses, l’Església catalana –jerarques i poble– no s’ha desentès mai de la salvaguarda de la identitat, la cultura i la llengua d’aquest país. A més, en els últims trenta anys, la jerarquia ha estat valenta en la defensa inequívoca del caràcter nacional de Catalunya i en la proclamació del dret que assisteix el poble català a no ser sotmès per una altra nació. Una ferma posició que cal lloar i agrair.