• 28 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Pilar Rahola

‘Habemus pactum’


“Pels que no tenim creences, la democràcia és la nostra religió”, va dir Paul Auster

Poques vegades es produeix al Parlament un acte de tanta transcendència. La reunió de desenes d’entitats, entre d’altres els sindicats o el Consell de Cambres, convocades per donar el seu suport a la consulta és un fet rellevant. Com era d’esperar, el tam-tam del menyspreu va viatjar a la velocitat del llamp, perquè ja se sap que tot el que fa olor de catalanisme activa els efectes Pavlov de l’autoodi i el menysteniment. Per alguns, el prestigi mai no s’acompanya del CAT, convertida Catalunya en la quinta essència del provincianisme, cada vegada que cau en la temptació de defensar els seus interessos. Sobra dir que els qui ens acusen de provincianisme tendeixen a portar la boina ben calada. Tanmateix, a qualsevol país solvent, el fet que la societat civil es reuneixi en el seu Parlament per unir esforços a favor de la democràcia és una cosa d’una enorme importància. En qualsevol cas, només els qui no creuen en la serietat del procés o volen dinamitar-lo poden restar-li l’esmentada notorietat.

Així doncs, el procés que ha de culminar en una consulta ciutadana continua sumant legitimitat democràtica, fins i tot encara que algunes absències doloroses intentin blasmar-lo. En aquest sentit, el que han fet Foment i el PSC em sembla trist, perquè quedar-se fora de la foto del dret a decidir és quedar-se fora de la història. I encara que són absències notables, el procés ni es deslegitima ni s’atura. Sens dubte, puc entendre l’enuig de Foment, perquè sembla que les formes no es van guardar prou per part dels organitzadors. Però tot i així, una organització com Foment no havia de buscar excuses barates per escapolirse del pacte. Entre altres coses perquè justament és l’ofec econòmic el principal responsable de la decisió de la consulta. I el mateix passa amb el PSC, el naufragi ideològic del qual és un degradant espectacle. Que trist veure en què s’està convertint la noble herència del socialisme català!

Però més enllà dels seus motius, és injustificable que no s’afegeixin a un pacte democràtic, atès que podrien fer-ho a l’estil de Comediants: el seu director, Joan Font, va assegurar que estava a favor del dret a decidir per poder votar que no. Aquesta és l’alma màter del procés, que no s’està debatent la independència, s’està lluitant per poder preguntar-ne. I estic segura que el dia D de la consulta, alguns dels que ara són al pacte no votaran a favor. Però si bé és comprensible estar en contra de la separació, no ho és estar en contra de la democràcia, i per moltes fal·làcies que s’utilitzin, el cert és que en aquest lloc fa molt fred. Estem parlant d’una cosa tan profunda com és preguntar als ciutadans pel seu propi destí, i aquí no caben excuses de mal pagador. “Pels que no tenim creences, la democràcia és la nostra religió”, va dir Paul Auster. La qüestió és saber on se situen els heretges.