• 28 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Rafael Nadal

Oriol Junqueras


Oriol Junqueras va accedir a la presidència d’Esquerra Republicana de Catalunya el setembre del 2011 i en només dos anys ha conduït la formació al centre de la política catalana. Ara, els pronòstics li són tan favorables que aquest polític jove, més aviat inexpert i relativament desconegut podria acabar rebent el mandat popular per situar-se al front de la política catalana i dirigir el repte més transcendent de la seva història moderna.

El partit republicà segurament no s’ha desfet de la marca d’imprevisible i radical, però amb Junqueras s’ha convertit en una força majoritària, potser la més representativa de les classes mitjanes i populars de Catalunya, cada dia més cansades dels greuges del Govern central, més castigades per la crisi i disposades a fiar-ho tot a l’aposta per un futur independent.

Les enquestes són només enquestes, però totes posen en relleu un corrent de fons extraordinàriament favorable a Junqueras i a Esquerra Republicana, que per primer cop els posa en disposició de superar electoralment Artur Mas i Convergència i Unió. Aquesta possibilitat, que durant molts anys ha format part de la ficció política, avui és totalment versemblant i els polítics, les classes dirigents i el conjunt de la ciutadania farien bé de començar a pensarhi: Catalunya no pot encarar el futur amb garanties si no té previstos els desenllaços més probables.

Aquest escenari, no ens enganyem, fa posar els pèls de punta a una part significativa de la societat catalana, sobretot del món de l’economia, les finances i l’empresa –però també en nuclis populars de les àrees metropolitanes–. ERC fa por i està estigmatitzada per la seva pròpia història, que ha estat convulsa, farcida de processos assemblearis i sovint ha protagonitzat decisions en clau de partit més que no pas de país. Però que tampoc no s’enganyin els refractaris: ERC serà una peça clau en la política catalana dels propers mesos, i per més que en malparlin, això no canviarà. Farien bé de prendre’s més seriosament els republicans, establir-hi ponts, parlar-hi i acceptar que encara que no els agradi, si es manté la voluntat popular, acabaran governant.

En sentit contrari, alguns analistes menyspreen les classes dirigents que faran tot el possible per frenar Esquerra perquè –diuen– tenen tics antidemocràtics i no representen els ciutadans. Potser és cert, però obliden que representen la majoria del PIB i dels llocs de treball de Catalunya i que sense aquests sectors el seu futur, com a Estat independent o com a part integrant de l’Estat espanyol, és inviable. En un hipotètic enfrontament amb les classes dirigents, una majoria ciutadana arrenglerada amb Esquerra tindria la força de la raó democràtica, però el xoc de trens intern condemnaria els ciutadans i el país al fracàs més radical.

Esquerra i Junqueras, per la seva banda, han d’entendre que han arribat al cim de la política catalana aprofitant totes les oportunitats d’un moment irrepetible: la desafecció, el cansament, el bloqueig, l’onada sobiranista, els greuges, el pes de la crisi. Viuen còmodament instal·lats en el govern i en l’oposició; surten als mitjans com a protagonistes de la governabilitat, però no en pateixen cap desgast; tot allò que és bo ho capitalitzen i tot el dolent ho atribueixen a CiU; són govern a l’hora de capitalitzar els pocs mèrits de l’Executiu, i són oposició a l’hora de desmarcar-se dels seus molts fracassos.

Aquesta situació de privilegi, però, no serà eterna. Fins ara, els ciutadans que volien aventurar hipòtesis, aclarir dubtes, exigir resultats o demanar la concreció d’un full de ruta només miraven cap a Artur Mas. A partir d’avui, Oriol Junqueras ha de deixar d’amagar-se còmodament al darrere de CiU i també ha d’explicitar les seves pròpies respostes, que han de valdre per a tots els ciutadans. Sap com arribar a l’exercici de la sobirania? S’hi veu amb cor, amb els pocs suports transversals de què disposa? Té un projecte integrador per a Catalunya en cas que triomfin les tesis independentistes? Te previst com gestionar una hipotètica derrota? Se sent capaç de gestionar un pacte si així l’hi acaben exigint els ciutadans a les urnes? O només se sent líder per a la secessió?

I més enllà del repte independentista, ha d’aclarir el seu projecte de país. Continuaria endavant amb la política d’ajustos fiscals? On buscaria el finançament? Quina política promouria per crear llocs de treball? Podrà garantir la cohesió interna del país? Sabria construir una Catalunya sòlida enmig d’un concert internacional hostil o indiferent? Sap de què viurà en el futur aquesta Catalunya? Quins són els seus interlocutors polítics i empresarials a Europa? Mantindrà la política fiscal que ara desgasta CiU?

Catalunya necessita que Artur Mas prengui consciència de la seva debilitat recent i actuï en conseqüència; o que Pere Navarro demostri si darrere les seves propostes hi ha alguna cosa més que escenaris de política virtual. Però Catalunya necessita encara més que els actors polítics i socials acceptin amb intel·ligència i realisme que ERC s’ha apoderat del centre de la política catalana. Uns i altres, partidaris i detractors, s’hi hauran d’acostumar. Oriol Junqueras, el primer de tots: ha demostrat habilitat i intuïció per conduir el partit, però encara és lluny d’acreditar la capacitat global de lideratge que exigeixen les prediccions electorals que el situen al capdavant del país.