• 29 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Jordi Graupera

Ara mateix,
encara


Quan ja ningú no el cita, val la pena tornar a llegir els 23 versos i mig de l’‘ara mateix’ de Martí i Pol

Durant els anys vuitanta i noranta els polítics catalans van aficionar-se a citar el poema Ara mateix, de Martí i Pol. En citaven només l’últim vers i mig: “I via fora!, / que tot està per fer i tot és possible”. El van fer tan cèlebre que en una conversa amb un conseller de finals del pujolisme, després de citar-lo en un discurs, em va reconèixer que no havia llegit el poema sencer. En repetia el mantra d’haver-lo sentit tantes vegades. La cosa va arribar a extrems tan ridículs que cap a principis de segle fer un article criticant que tot déu cités aquest poema s’havia convertit en un tòpic tan tòpic com el vers i mig en qüestió. I va caure en desús. El 2003, sis mesos abans de morir, Martí i Pol em va dir: “En aquest país han passat de voler que guanyés el Nobel a dir que la meva poesia no val res”.

Ara que ningú no el cita, val la pena tornar a llegir els 23 versos i mig que tanta gent no va sentir mai de la boca d’un polític. Precisem que l’Ara mateix del títol és el 1981. Pujol era president de feia un any i Núñez en feia tres. Comença: “Ara mateix enfilo aquesta agulla / amb el fil d’un propòsit que no dic / i em poso a apedaçar”. Primera idea: per avançar, cal callar els propòsits.

Continua: “Cap dels prodigis / que anunciaven taumaturgs insignes / no s’ha complert, i els anys passen de pressa”. Segona idea: aquells que anunciaven miracles pel país han resultat ser uns farsants. Seguim: “De res a poc, i sempre amb vent de cara, / quin llarg camí d’angoixa i de silencis / I som on som; més val saber-ho i dir-ho / i assentar els peus en terra i proclamar-nos / hereus d’un temps de dubtes i renúncies / en què els sorolls ofeguen les paraules / i amb molts miralls mig estrafem la vida”. Tercera idea: no avancem, som un poble covard, un simulacre de vida, i callem a la primera. Més: “De res no ens val l’enyor o la complanta, / ni el toc de displicent malenconia / que ens posem per jersei o per corbata / quan sortim al carrer”. Quarta idea: la moda és queixar-se inútilment.

I encara: “Tenim a penes / el que tenim i prou: l’espai d’història / concreta que ens pertoca, i un minúscul / territori per viure-la”. Cinquena idea: no som responsables de les misèries que ens passen: és la història, i la feblesa. Sis: “Posem-nos / dempeus altra vegada i que se senti / la veu de tots solemnement i clara. / Cridem qui som i que tothom ho escolti”. O sigui: fem grans declaracions, si pot ser deixant-nos-hi la veu, que així se’ns cura l’angoixa. I últim: “I en acabat, que cadascú es vesteixi / com bonament li plagui, i via fora!, / que tot està per fer i tot és possible”. O sigui: un cop ben descansats de tant cridar i tant veure que som uns desgraciats i uns inútils, consolem-nos: tot és possible. Aquestes set idees són el resum del catalanisme que ha de morir definitivament, destil·lat en l’orgull dels polítics quan deien: “Tot està per fer”. Encara és la crítica més certa a govern i oposició. Llàstima que no hi hagi Nobel pòstums.