•  29 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)  Pilar Rahola

La supèrbia
del poder


Aquesta conversa amb gerro que tots hem sentit però que cal fer veure que no sabem què diu

La capacitat corrosiva del poder és ancestral i no descobrirem ara la sopa d’all. Però cal afegir-ne dos matisos: un, que només corromp els que volen ser corromputs; i un altre, que aital corrupció crea un halo de supèrbia que tendeix a fer creure que la impunitat està garantida.

La majoria de grans escàndols han esclatat precisament perquè els protagonistes s’havien inflat tant de supèrbia que van arribar a pensar que eren fora de perill. I quan es van relaxar, xac!, se’ls en anà el conte per la boca. En general, o parlen més del compte, o es tornen poc previnguts, o fins i tot es vanaglorien de la seva fortuna.

L’escàndol de Roldán, que vaig tenir l’ocasió de viure a l’interior d’una intensa comissió parlamentària, és un exemple de manual d’aquesta malaptesa dels vils quan han arribat al cim.

En aquests poc llustrosos temps, aquest tipus de notícies fan esclatar pels aires els titulars, i en general és la supèrbia d’aquests terrenals convertits en déus menors la que dóna més pistes de les seves accions desviades. El cas Gürtel i la seva explosiva derivada Bárcenas té molt d’això.

Aquests casaments reals amb bigotis i pameles, aquests regals de bosses de mà i vestits de sastreria, aquesta fatxenderia castissa amb maletes destinació Suïssa, aquesta prepotència del poder en estat pur, quan creu que ho domina tot i al final... esclata la bombolla. El moment culminant d’aquesta supèrbia descastada i desencadenada va ser la botifarra del gran esquiador, tresorer alhora, del Partit Popular. Quan Bárcenas va mirar a càmera i va aixecar el seu dit insultador, encara pensava que els seus milions d’euros eren intocables, que el seu telèfon bullia de contactes d’alt nivell i que tenia tots els asos a la màniga per guanyar la partida. Però no hi ha res més orfe que la derrota, i a Déu caigut, fugida general de creients. Sens dubte pot morir matant, no endebades ha habitat a les zones fosques del PP i encara té la clau de l’armari. Però li passarà com a Roldán, que al final el rei quedarà nu.

Supèrbia també la que s’infereix d’aquesta conversa amb gerro que tothom ha sentit però que hem de fer veure que no sabem què diu. Fent-nos, doncs, els despistats, només ens és possible preguntar en funció de les respostes que la mateixa Camacho va donar en roda de premsa. A què ve, per exemple, negar que sigui amiga de cap fiscal de cap cas Palau?

És possible que en algun moment, entre seitó i seitó, una líder política s’hagi vanagloriat de les seves amistats judicials i de conèixer les accions policials abans d’hora? Si fos el cas, que no ho sabem perquè no hem sentit la conversa que tots hem sentit, tornaríem a estar davant la caiguda d’un déu menor gràcies a la supèrbia. Beneït pecat, que tantes alegries dóna. Ho va dir Sant Agustí i és paraula de sant: “La supèrbia no és grandesa sinó inflor; i el que és inflat sembla gran però no està sa”. I tard o d’hora, explota.