• 30 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • L’ÀGORA José Antonio Zarzalejos

La carta, una oportunitat 


Borja de Riquer conclou amb el següent paràgraf la seva introducció a Alfonso XIII y Cambó. La monarquía y el

ANNA PARINI

catalanismo político: “De les experiències polítiques del passat immediat, el nou catalanisme n’extraurà una clara lliçó: era necessària la inserció del moviment en la política espanyola ja que els problemes de Catalunya només podien trobar solució mitjançant una pressió constant tant sobre els monarques com sobre els governs. I també s’havia produït una àmplia consciència pràctica amb una tesi formulada ja feia bastants anys per Valentí Almirall: el gran problema polític no era Catalunya; era Espanya. Catalunya, en canvi, podia i havia de ser la solució. És a dir, el catalanisme podia ser no només una causa que reivindicava l’autonomia per a Catalunya, sinó també un potent moviment regenerador de tot Espanya”.

Aquesta interpretació del catalanisme als inicis del segle passat, i que ha mantingut una forta vigència fins als nostres dies, ha adquirit una nova naturalesa amb la carta que remetrà el president Mas a Mariano Rajoy en la qual li reclamarà algun procediment –a elegir entre cinc, pel que sembla– per fer efectiu, mitjançant una consulta popular, el dret a decidir de Catalunya. Però a decidir, no tant sobre una refundació de les relacions entre Catalunya i l’Estat –deteriorades per esdeveniments coneguts per tothom–, sinó sobre un dilema de caràcter secessionista. Estarem davant una nova formulació del catalanisme que corre el risc de perdre el caràcter inclusiu i cohesiu que sempre va tenir. La perplexitat amb què el nacionalisme català observa el distanciament del PSC de les noves tesis que manté CiU il·lustra sobre un aspecte gens col·lateral de la crisi entre Catalunya i l’Estat: existeix plena consciència de l’envergadura de l’aposta?; és lúcid el càlcul dels beneficis i dels desavantatges que comporta jugar aquesta partida i de guanyar-la o perdre-la?; i, en darrer terme, és necessari portar les posicions a un terreny impracticable en el qual només hi cap el sí o el no, proscrivint les possibilitats d’una alternativa negociada en l’àmbit d’un Estat democràtic i autonòmic?

Segons l’opinió més general i integradora de les que circulen a Madrid, la carta de Mas a Rajoy tindrà una difícil contestació. Però no impossible. I en el cas d’haver-n’hi serà negativa a la pretensió, però no abrupta i oferirà –això volen els més temperats dels conservadors– una visió d’Espanya en partitura plural i renovada. Parlem de les Espanyes, de la castellana i de la catalana, en la síntesi de la qual es trobaria aquest “enigma històric” que segons Sánchez Albornoz és el nostre país en el seu esdevenir. Si el Govern és intel·ligent i hàbil i, sobretot, si

obre l’angular de l’observació, hauria de convertir la contestació a la missiva en una enorme oportunitat d’iniciar una intensa conversa que discorri per la singularitat de Catalunya superant la pervertida homogeneïtat del desenvolupament constitucional del 1978, que ancori l’especificitat catalana a la seva llengua i en la seva cultura i en la seva autopercepció de diferenciació, que recerqui fórmules jurídiques i polítiques perquè el seu autogovern es financi amb suficiència (aconsellable la lectura del llibre de Xavier Vidal-Folch Cataluña independiente?, en particular, l’apartat titulat La factura del défi

cit, pàgines 79 i següents) i faci una aposta per una Espanya integral (com va voler la II República) amb una gran iniciativa d’equipaments del corredor mediterrani. Tot això, units.

La carta de Mas pot ser l’amarratge per atracar el vaixell espanyol en un bon port de refugi. Si el Govern del PP no ho fa, d’altres ho intentaran. Per exemple, els dies 6 i 7 d’aquest mes, els socialistes en el seu Consell Territorial. Perquè presa la decisió irreversible per Rubalcaba i Navarro de mantenir units a Catalunya el PSOE i el PSC, l’oposició plantejarà un model federal que constituirà una dualitat sobre l’actual Estat i que fins al moment no s’havia explicitat: l’autonòmic (fracassat?) i el federal (possible?). De qualsevol manera, doncs, el bisturí ha començat ja la incisió sobre el text constitucional en una cirurgia que serà lenta però que culminarà abans o després en una gran reforma pactada del sistema en el seu conjunt. Perquè en paral·lel al realisme de l’informe de la Comissió per a la Reforma de les Administracions Públiques, augmenta la convicció que Catalunya requereix un pacte específic.

Ortega va escriure que el passat sempre torna i cal fer-li front. Ho demostra la recurrent qüestió catalana. Llegir Borja de Riquer resulta ara especialment indicat.