• 30 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Justo Barranco

Catalunya té poder


Peret, Dyango, Brams, Fermín Muguruza, l’elèctrica Dharma i Lluís Llach encenen el Camp Nou

Sabor de Gràcia va fer de ‘L’estaca’ una rumba i Peret va cantar ‘L’emigrant’ i ‘Catalunya tiene poder’ Els versos també van emocionar, especialment el de “tot està per fer i tot és possible” de Martí i Pol

Quatre desenes d’estretes i elevades escales blanques construïdes recordaven ahir a la nit, com la bíblica escala de Jacob per la qual els àngels ascendien i descendien del cel, que el concert que se celebrava al Camp Nou tenia per objecte traslladar els assistents a un altre lloc. O, almenys, que pugessin un esglaó més. No un lloc musical, esclar, encara que els temes de Brams, Fermín Muguruza, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet –cantant amb l’Elèctrica Dharma Què volen aquesta gent?–, Peret amb L’emigrant i Ella tiene poder –canviant Barcelona per “Catalunya és poderosa, Catalunya té poder”– o els Sabor de Gràcia transformant L’estaca en una rumba –poseu ritme a “ai, volem el dret a decidir, si tu l’estires fort per aquí i jo l’estiro fort per allà segur que tomba tomba tomba i ens podrem alliberar” i imagineu el deliri– ho van aconseguir.

LLIBERT TEIXIDÓPeret va enardir el públic, que va corejar la seva Catalunya tiene poder

Però el lloc on el públic es volia traslladar el definia el crit que va separar les desenes d’actuacions:

“in-inde-independència”, per a tots sinònim de la paraula que presidia el concert per la llibertat, tot i que el cantautor Pedro Guerra se’n despengés perquè no veia que fos el mateix reivindicar la llibertat de decidir que demanar la independència.

Disquisicions que no van impedir que el Camp Nou estigués tan ple que moltíssima gent es va haver d’asseure darrere de l’escenari per viure un concert-festa cívicaacte polític en el qual l’audiència portava l’emoció de casa amb incomptables estelades. Una cosa previsible després de veure la Diagonal barcelonina atapeïda d’autocars de tot Catalunya, fossin del Pallars Sobirà, Salt, Riudoms o Linyola, com mostraven algunes pancartes penjades de les grades.

Nou desenes de milers de persones disposades a corejar cançons i poemes. a compartir i fins i tot a combregar tots junts, com quan Núria Feliu va llegir El meu poble i

jo d’Espriu i, com en una església, el públic finalitzava cada estrofa amb el corresponent “el meu poble i jo”. Un públic que va donar caloroses benvingudes a Paco Ibáñez o a “Dyango!, Dyango!”, que va sorprendre cantant amb Pep Sala Boig per tu.

De fet ahir a la nit no només es va sentir el català en les diverses variants, sense lapao, sinó també castellà, gallec, eusquera i italià. Hi va haver fins i tot un cantant alemany, Theo, que va arrencar aplaudiments cantant en anglès un “Oh, Catalunya” que va sonar com una espiritual negre. Isona Passola i Ventura Pons van llegir un Brecht contra amos i cabdills, pels pobles. I Joel Joan va enardir el públic amb les seves reivindicacions. Hi va haver divertits poemes com el de Dolors Miquel que acaba amb el pa amb tomàquet per bandera, i també es va llegir Martí i Pol, el seu “tot està per fer i tot és possible” va emocionar. Fins i tot van sonar cançons d’artistes que no van assistir-hi, com

Al vent de Raimon. Tampoc no va ser-hi ahir Serrat, ni, per diverses causes, grups com Manel, Antònia Font o Mishima.

La primera part, que va culminar en èxtasi gràcies als ritmes de l’Elèctrica Dharma amb la Cobla de Cambra de Catalunya, va acumular hora i mitja de retard sobre l’horari previst. Passades les onze, van arribar vídeos de polítics internacionals, el mosaic “Freedom Catalonia”, el discurs de Muriel Casals, i els castellers de Vilafranca, amb un espectacular 3 de 9 de folre. I va arribar una segona part molt més íntima, amb els potents focus del Camp Nou apagats i l’escenari presidit per una gran Terra que no va deixar de canviar. Una segona part que va ser un homenatge a Lluís Llach, que va obrir el foc amb Venim del nord, venim del sud. Va venir seguida de moltes versions de les seves cançons a càrrec de Lídia Pujol, Marina Rossell, Alessio Lega, David Alegret –amb un gran i líric Amor particular–, l’Orfeó Català, Franca Massu o Gwen Perry i Gisele Jackson amb un fantàstic Que tinguem sort en anglès. Fins i tot Ramoncín va cantar L’estaca en grup. Llach va tancar amb Tossudament alçats amb un públic, malgrat l’hora, prop de les dues del matí, alçat.