• 30 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Jordi Graupera

Inventari d’un poble


O veniu, van dir als polítics, o us passarem per sobre, cantant, petonejant-nos, rient

He de reconèixer que més de la meitat dels músics que ahir van tocar no m’interessen en absolut, que venia amb unes expectatives molt minses, que estic fart de focs de camp, de germanor, d’estelades lligades al coll; que n’estic fins al carnet d’identitat de referències a lluites antigues, que sospito de l’estètica dels setanta, de traduccions de Bob Dylan i de mosaics.

He de reconèixer que vaig arribar al Camp Nou esperant l’enèsima demostració d’alegria fraternal, la fantasia col·lectiva. Hem de superar tot això, em deia, si és que hem de ser lliures. No ens estem enganyant amb tanta festa? Amb Lluís Llach no en tenim prou per vèncer Maquiavel. Reconec que duia aquesta crònica escrita al cap: avis, adults, joves, nens abraçats en un foc d’encenalls que no crema i humiteja els ulls. Una revolució de cotxets de bebè, guiant el poble. A punt per ser enganyats i derrotats. Morirem deixant un cadàver alegre. I he de reconèixer que desconfio de la il·lusió. Que vull menys cançons i més política.

Però un poble és un poble, i res més. Ahir, contra les aparences, no es va celebrar un acte polític que ens farà lliures. Ahir, si de cas, es va tancar per sempre el temps de dir les coses en privat, i de fer-se el cínic en públic; de dir les coses amb cançons i no amb accions. Tota la cultura popular que hem produït per dir i no dir des de finals de franquisme fins al final del tripartit va tenir-hi una veu. De Maria del Mar Bonet a Pere Jou. Ahir una part del país va fer una demostració de força que diu: nosaltres hem fet la feina. Cada cançó o vers corejat, la constatació d’una evidència: pots pensar diferent, i no estaràs sol. Pots discrepar, i celebrarem la teva llibertat. Som un poble, i no podem fer-hi gran cosa més. Hem vingut a ser el centre de la nostra història, i no ens mourem ni un mil·límetre. Hem vingut a fer bufar un vent que s’endugui totes les maquinacions. No som més que això, poble. No som un exèrcit, ni un club metafísic d’intel·lectuals, ni una melodia.

El poble que era caos emprenyat el juliol del 2010, que era somni alegre el setembre del 2012, ahir va fer inventari de records menors, cursileries, tremperes, mossegades, pèls de punta. I en sis llengües. No renunciem a cap sediment perquè la porta és oberta. O veniu, van dir als polítics, o us passarem per sobre, cantant, petonejantnos, rient.