• 6 sep. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Pilar Rahola

L’embolic 


“Hola Alicia, com va?”. “Bé, Pepe, digue’m”. “Res, que com que ets amiga de l’ex del fill de Pujol...”

Aboca de canó: “Hola, Alicia, com va?”. “Bé, Pepe, digue’m”. “Res, et trucava perquè com que ets amiga de l’examant del fill gran de Pujol, què et sembla si gravem una xerrada amb ella, a veure si cacem alguna peça grossa de Convergència?”. “Bé, però sempre que jo no porti el micro”... Sens dubte, i pel bé de tots, per la política en general i per la salut de la democràcia, aquesta delirant conversa només és el fruit de la meva perversa imaginació. Qui podria pensar que dos alts dirigents de dos partits tan importants puguin haver conspirat per espiar un tercer partit? És a dir, a quin nivell sota terra hauria caigut la política catalana, si això hagués passat? Certament aquesta pregunta no té, en aquests moments, una resposta possible, perquè sense sentència judicial, la sentència política cau en la simple especulació.

Tanmateix, pels e-mails llegits del senyor Zaragoza, per la instrucció judicial del cas, per la conversa escoltada de la senyora Alicia i etcètera, els nivells de toxicitat de l’escàndol són de proporcions còsmiques. I el que és pitjor, permeten que aquesta imaginació perversa de la qual em confesso –la meva i la de milers– es dispari sense remei. És a dir, el que no se sap si és cert s’ha convertit en possible. I aquesta possibilitat, que Zaragoza i Camacho estiguessin complotats per acumular informació contra CDC, és pura dinamita.

Dinamita multiplicada pel factor barroer, que augmenta la càrrega de l’explosió. Perquè arribar a despendre diners en detectius per saber que Albiol no vivia a Badalona és força estúpid: amb una trucada als acòlits badalonins, el bo d’en Pepe ho hauria sabut. Però a més de rònec –gerro i llenguatge pijo inclosos–, l’enorme embolic del presumpte espionatge del tàndem Zaragoza-Camacho ja és un foc incontrolat que devorarà els seus protagonistes, sigui quina sigui la sentència. D’entrada, perquè ningú no pot sobreviure en política després d’haver escrit o dit el que ja sabem. No pot Zaragoza, a qui el seu partit li ha posat el senyal negre a l’esquena: massa motxilla per a un partit en el naufragi. Però sobretot no pot sobreviure Camacho, a qui hem sentit, en pròpia veu, el que hem sentit. Nosaltres i... els seus, especialment aquells poderosos del seu partit als quals esmenta i no a fi de bé. A més, presumptament s’ha espiat una conversa per triturar, via clavegueres, l’adversari, i els protagonistes del sainet queden definitivament tacats.

L’escàndol Método 3 és rònec, però que sigui groller no impedeix que sigui gravíssim. Perquè, si tot es confirma, és greu espiar per a immundícia política i brutalment greu conspirar entre partits per danyar un tercer. És clar que també ho és intentar carregar-se el president Mas amb informes inventats des del Ministeri de l’Interior, i que ningú no hagi pagat per res. Són les conseqüències de viure al país de Mortadel·lo, on el que és delirant és possible.