• 8 sep. 2013
  • La Vanguardia (Català)

Davant la Diada del 2013


DES d’aquella històrica celebració de l’any 1976 a Sant Boi de Llobregat, la jornada de l’Onze de Setembre no ha deixat de ser una fita política i ciutadana de primer ordre. L’Onze de Setembre se sap com respira Catalunya i la ubicació de la Diada al calendari converteix la festa nacional catalana en obligat punt de referència de l’inici del curs polític en l’Espanya democràtica.

La Diada de l‘any 1976, en règim de semillibertats, va indicar clarament que la recuperació de la democràcia no podia tenir lloc sense el restabliment de l’autonomia de Catalunya. La celebració de l’any 1977, amb una multitudinària manifestació pels carrers del centre de la ciutat de Barcelona, va fer entendre al Govern que presidia Adolfo Suárez que no podia estar de braços plegats davant l’enorme amplitud social del catalanisme. Poques setmanes després era restituïda la Generalitat i el seu president, Josep Tarradellas, tornava de l’exili. Encara no s’havia redactat la Constitució, però hi va haver intuïció, coratge i intel·ligència per obrir una nova via. Sobre aquesta inesperada “asimetria” es va afermar el posterior consens constitucional. L’autogovern de Catalunya és anterior a la Constitució del 1978, convindria no oblidar mai aquest punt.

Més tard, implantat el discutible cafè per a tothom, l’Onze de Setembre va indicar el clar rebuig de la societat catalana a l’intent neocentralista que encarnava la Loapa, finalment anul·lada en els aspectes substantius pel Tribunal Constitucional. Finalitzat el dilatat cicle de Jordi Pujol com a president, hi va haver canvi de majories a Parlament, va esclatar l’actual crisi economicofinancera, l’Europa del sud va entrar en turbulència i l’Onze de Setembre va tornar a marcar una altra fita en la història política del país. 2012. Prop d’un milió de persones es van manifestar l’any passat a Barcelona elevant el llistó de la reclamació catalana. Sobiranisme, forta exigència d’equitat fiscal, rotund rebuig de les hostilitats posades de manifest durant la desgraciada tramitació del nou Estatut. I un profund malestar pels efectes de la crisi.

La Diada del 2012 va conduir a un avançament electoral, amb uns resultats de sobres coneguts. Clara majoria al Parlament a favor d’una consulta sobre l’estatus de Catalunya i continuïtat de CiU en el Govern amb dotze escons menys. El dret a decidir a l’agenda, amb suports que superen el 70% en gairebé totes les enquestes, una governació més complicada i un clima social en tensió. Catalunya, peça fonamental per a la recuperació econòmica, en efervescència i anticipant les erosions i els desgastos del sistema polític forjat entre 1977 i 1980. Un any després, ningú no dubta que Espanya es troba avui necessitada d’un nou cicle de reformes polítiques. La Diada del 2013 tornarà a demostrar-ho. Serà una jornada de profund sentit cívic –així ho desitgem– i, com sempre, radicalment reivindicativa; una Diada en la qual ningú no hauria de cometre l’error d’interpretar unilateralment l’assistència massiva als actes convocats.

Igual com el 1976-77, cal saber llegir amb intel·ligència el que està expressant la societat. Ara, com llavors, la qüestió central és la singularitat de Catalunya. L’entitat nacional catalana vol formar part del futur i aspira a decidir-ho. Com ho va voler el 1913 (Mancomunitat); el 1932 (primer Estatut); el 1979 (segon Estatut); el 2005-06 (tercer Estatut i els seus efectes col·laterals, que avui ningú no voldria repetir).

Desgraciadament, aquest ha estat un any perdut. La crisi econòmica pesa molt i la política espanyola, en el seu conjunt, ha viscut aquests últims mesos una erosió sense precedents, amb episodis encara no resolts. Un any perdut. Hauria de ser prioritat del curs que ara comença –amb algunes dades encoratjadores sobre l’economia–, la consolidació d’un diàleg franc, amb generositat, audàcia i sentit de la política. Una recent i reservada entrevista a Madrid entre els presidents Mariano Rajoy i Artur Mas, així com altres significatius i discrets contactes haurien de servir per obrir una nova fase en la qual les dues parts, sobretot la més forta, no haurien de regatejar generositat i intel·ligència. No es pot perdre cap altre any. L’obertura d’una perspectiva positiva per a Catalunya està indissolublement unida a la superació de l’actual crisi política i econòmica espanyola.

Catalunya (19% del PIB, líder de les exportacions, capçalera de la imprescindible indústria turística…) no és un ingrat assumpte cantonal que calgui deixar per a demà o demà passat. La qüestió catalana és el veritable nus gordià de la crisi espanyola. Cal moure’s. Cal aprofundir les línies amb què s’obre el nou curs.