• 8 sep. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • JOAN DE SAGARRA

Mirant al mar


Per molts catalans la Via Catalana condueix a la llibertat; per Baudelaire, la llibertat és al mar

Ala seva columna de dimarts (4 de setembre), Quim Monzó es preguntava com s’ho faran (els participants a la Via Catalana) per “alleujar les necessitats fisiològiques que indubtablement hi haurà al llarg de les hores i hores que passaran on els pertoqui”. En una bardissa (si n’hi ha), en un bar, en una cabina de vàter, d’“aquestes que es col·loquen en les grans concentracions humanes”?, es pregunta Monzó.

LLIBERT TEIXIDÓLa bandera independentista tornarà a ser omnipresent en el reivindicatiu Onze de Setembre d’aquest any

La pregunta del col·lega em sembla pertinent però, tractantse d’un fet tan transcendental, que ha de portar-nos ni més ni menys que a la independència de Catalunya, em sembla fútil. Perquè, si com deia l’alcalde Joan Clos, “de casa se surt pixat”, al camí cap a la independència no només cal anar-hi pixat, sinó també cagat. Cagat fisiològicament i, també, anímicament parlant. Cagat de por, no de ser sobiranista, sinó de no semblar-ho prou.

També es pregunta Monzó a la seva columna cap a on miraran els participants en la cadena humana de dimecres vinent. “Cap a l’est, cap a llevant, cap a la Mediterrània? O miraran cap a l’oest, cap a ponent, cap a l’interior de Catalunya i. més enllà, de l’Espanya amb qui volen trencar vincles?”, es pregunta Monzó. I després d’intuir, de descobrir que miraran al mar, es despatxa amb una vella cançó de Jorge Sepúlveda, Mirando al mar, els últims versos de la qual considera “ideals per a l’ocasió”: “La dicha que perdí / yo sé que ha de tornar, / y sé que ha de volver a mí / cuando yo esté mirando al mar…”

És d’agrair que entre la Catalunya del somni (“I have a dream”) i la Catalunya de l’“amb pit i collons”, l’amic Monzó ens alegri el matí amb les seves divertides sortides, tan políticament incorrectes com plantejar el tema de les “necessitats fisiològiques” o evocar un vell èxit de Jorge Sepúlveda en una jornada històrica com és la de la Via Catalana cap a la Independència.

Ara bé, posats a mirar al mar, mirant al mar, a mi se m’acuden altres versos diferents dels que cantava Jorge Sepúlveda, encara que, en aquesta ocasió, són tan políticament incorrectes com els seus. Els versos, o millor, el vers és de Charles Baudelaire i diu així: “Homme libre, toujours tu chériras la mer!”. El verb francès “chérir” pot traduir-se per estimar tendrament, per sentir-se estretament lligat al mar. El mar com a sinònim de llibertat. Per molts catalans, la Via Catalana condueix a la llibertat, a una Catalunya lliure, però, segons el poeta francès, la veritable llibertat és al mar, mirant al mar.

Dijous vaig escoltar a Catalunya Ràdio l’entrevista que Mònica Terribas li va fer al president Artur Mas, una entrevista que, una vegada acabada, els tertulians d’aquell dia van jutjar, d’acord amb les respostes del president, com a molt francesa, molt cartesiana, la qual cosa equival a dir molt ben dibuixada i raonada, qualitats que els tertulians van atribuir a la formació del president en un lycée francès.

L’entrevista em va agradar, em va agradar perquè Artur Mas va fer ni més ni menys que el que s’espera d’un president, d’un líder, que és agafar el timó i marcar el rumb. Això dóna confiança, o hauria de donar-ne. Mas opta per la legalitat, per exhaurir les vies legals per arribar a un consens, i només, en el cas de no aconseguir-ho, convocar unes eleccions que haurien de ser plebiscitàries, però Mas, en l’entrevista, amaga el terme.

El que canvia en l’entrevista del president no és el rumb, sinó el tempo: en comptes de l’any 2014, la data de la consulta s’allarga al 2016, al final de la legislatura i això provoca ires: “Catalunya no pot esperar”, li llancen des de l’Assemblea Nacional Catalana. “El 2014 hem de decidir el nostre futur i farem tot el que estigui a les nostres mans perquè sigui així”, li respon Oriol Junqueras.

Fins a la tardor del 2016, data probable de les eleccions, poden passar moltes coses, agradables i desagradables. El president Mas, a dir veritat, no ho té gens fàcil, però de moment, recupera el seu paper de líder. Tant de bo a Madrid coincidís amb un altre líder capaç d’assumir que, a més de la crisi econòmica i la crisi, no menys important, del seu propi partit (el PP), hi ha un altre problema greu que es diu Catalunya. I els problemes no s’aparten, es discuteixen i, si és possible, es resolen.

“I tu, per què no vas anar a la cadena?”, pregunta el senyor Francesc Fabregat Talarn, de Bellvís (Pla d’Urgell), en una carta al setmanari El Temps. “Barcelonins, tarragonins, lleidatans i gironins, i també persones d’unes altres contrades de fora de Catalunya”, escriu el senyor Fabregat Talarn a la seva carta, “d’aquí a uns quants anys, podrem explicar als nostres fills i néts que l’Onze de Setembre del 2013 vam fer possible, gràcies a la cadena humana, donar un fort impuls al procés cap a la independència de Catalunya”. Pel senyor Fabregat Talarn, “no hi valen excuses” per no inscriure’s a la Via Catalana. I conclou: “No em ve al cap cap resposta convincent a la seva (la dels fills i els néts) pregunta: I tu, per què no hi vas anar?”.

Doncs miri vostè, jo no hi aniré perquè no em ve de gust, perquè no sóc gens aficionat a les cadenes, ni humanes ni de qualsevol altre tipus. Sóc partidari del dret a decidir, a ser possible legalment i, en qualsevol cas, democràticament, i quan arribi l’hora de votar, si arriba, votaré el que cregui llavors pertinent.

Aquest Onze de Setembre em quedaré a casa, dinaré xai rostit i una mica de formatge de cabra francès, amb un vi negre de Costers del Segre, i després miraré una vella pel·lícula de Truffaut,

Les 400 coups.

O sigui, que dimecres, a les 17.14 hores, quan soni la campana de l’església de la Concepció, és molt possible que el petit Jean-Pierre Léaud ja s’hagi escapat del reformatori i, després d’una llarga cursa, hagi arribat a la platja i estigui contemplant el mar: “Homme libre, toujours tu chériras la mer!”.