• 10 sep. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Jordi Barbeta Barcelona

El Govern vol pactar amb ERC una pregunta que Madrid no recorri


Els negociadors catalans busquen en Rajoy no un acord sinó una actitud no bel·ligerant

Mas afronta una negociació en temps rècord a tres bandes amb ERC, amb Rajoy i amb PSC, ICV i CUP

 L’estratègia del Govern de la Generalitat passa per convocar una consulta en el segon semestre de l’any 2014 amb l’empara de la llei catalana de consultes i amb una pregunta pactada amb Esquerra Republicana de Catalunya i els altres grups partidaris del dret a decidir, però amb un redactat que tingui prou garanties que no serà recorreguda davant el Tribunal Constitucional pel Govern espanyol.

ÀLEX GARCIAEl president Mas amb la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, i l’alcalde Trias, ahir al Born

Això obligarà l’Executiu català a obrir una negociació multilateral en temps rècord amb el seu soci preferent, ERC per una part, amb PSC, Iniciativa i la CUP per una altra, i també amb el Govern espanyol, simultàniament. L’objectiu és tancar un ambiciós acord abans de final d’any que inclogui el marc legal, el redactat de la pregunta de la consulta i la data en què s’haurà de convocar els catalans a les urnes.

És evident que un acord simultani del Govern que presideix Artur Mas amb ERC i amb el Govern del Partit Popular sembla una impossible filigrana, però els estrategs de la Generalitat de Catalunya estan convençuts que tot depèn de la voluntat política de resoldre el conflicte que demostrin sobretot les institucions de l’Estat espanyol.

Els alts càrrecs del Govern centrats en la gestió del procés són conscients que en cap cas el president Mariano Rajoy no assumirà el reconeixement de la sobirania del poble català, així que plantejaran el procés des d’un altre punt de vista. En els contactes establerts entre el Govern de la Generalitat catalana i el Govern espanyol, l’Executiu català no persegueix tant un acord d’Artur Mas amb Mariano Rajoy sobre la consulta, sinó més aviat una actitud “no bel·ligerant” del Govern central, un laissez faire que només seria possible si tots els passos que facin el Govern i el Parlament de Catalunya caben indiscutiblement dins del marc constitucional vigent.

El Parlament de Catalunya aprovarà en el present període de sessions la llei de consultes populars no referendàries, que facultaria el Govern de la Generalitat a convocar la consulta sense necessitat de demanar autorització a l’Estat. El resultat de la consulta no tindria efectes jurídics, però tindria el valor polític d’un pronunciament democràtic que inevitablement els partits i institucions catalans i espanyols haurien després de gestionar segons les seves conviccions i les seves interpretacions.

Amb una actitud “no bel·ligerant” de les institucions de l’Estat, la llei de consultes no ha de plantejar problemes de constitucionalitat, ja que es basa en competències de l’Estatut i es planteja com un instrument de participació ciutadana dirigit a conèixer la posició o les opinions de la ciutadania. Un altre assumpte és la pregunta, que perquè no vulneri la Constitució s’hauria de cenyir a les competències de la Generalitat. Per exemple, no és el mateix preguntar: “Vol que Catalunya sigui un Estat independent?”, que, com proposava fa uns dies el diplomàtic Carles Casajuana: “Vol que el Govern negociï amb Madrid una reforma constitucional que possibiliti la independència?”. Està clar que la segona opció no tanca, sinó que obre un procés de llarg recorregut, que d’altra banda evitaria el conflicte que suposaria unes eleccions plebiscitàries i la possibilitat d’una declaració unilateral.

Quan el president Artur Mas va plantejar el cap de setmana davant el consell nacional de CDC que la consulta hauria almenys de ser “tolerada” per l’Executiu espanyol es referia a aquesta posició no bel·ligerant, que permetria pronunciar-se els ciutadans de Catalunya sense comprometre el Govern espanyol ni tampoc al Partit Popular, que podrien perfectament desentendre’s del procés i del resultat, propugnar el vot negatiu i fins i tot negar-se a participar com a partit i cridar a l’abstenció.

En qualsevol cas, el plantejament del Govern es basa en què com la consulta és innegociable, cal celebrar-la i amb ella no acaba res sinó que comença tot. Per això, Mas insisteix que la legislatura no acabarà fins al 2016 i la política, després del pronunciament dels catalans, serà més necessària que mai. L’alternativa és un escenari de ruptura, òbviament, molt més complicat i difícil per a tothom, i el mateix president Mas ja ha dit que no el desitja.

Totes les gestions directes i indirectes, públiques i privades, entre el Govern català i el Govern espanyol i entre personalitats de la societat civil de les dues parts han donat com a resultat la reobertura del diàleg, bloquejat pràcticament des del rebuig del pacte fiscal, però els interlocutors catalans constaten que no veuen encara els seus interlocutors en absolut disposats si més no a tolerar que un dia els catalans es pronunciïn a les urnes.

Aquesta actitud del Govern espanyol és el que està donant una gran tranquil·litat a ERC. La direcció del partit va avalar el diàleg Mas-Rajoy però advertint contra una demora de la consulta i exigint per endavant “una única pregunta clara”