• 12 sep. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Pilar Rahola

Reflexions


L’Estat es mantindrà sord i immòbil com sempre o sabrà llegir el clam de Catalunya?

Dilema matiner mentre sento sardanes, que, com és tradició a casa, sonen els matins de festa. Prèviament hem cantat Els segadors, perquè som amants dels rituals que ens identifiquen com a poble. Parlava d’un dilema: com fer un article sobre una Diada que encara no he viscut?

Perquè, si em permeten les bambolines, he de fer l’article ara, atès que a la tarda aniré a la Via Catalana, més un directe per Cuní i taula final de debat per analitzar el que ha passat. No tinc, doncs, temps material per a l’article després de la cadena, i alhora no em ve de gust parlar d’un tema aliè al dia d’avui. Així, doncs, perdonin les cabrioles d’un article que maldarà per no ser maldestre.

Primer, una reflexió sobre l’any passat des de la impressionant manifestació del 2012 fins a la cadena humana, que es preveu igualment impressionant. Pel que fa a la banda catalana, ha estat un any de consolidació de tot el que va portar un milió de persones al carrer, i s’han eixamplat els marges: més ciutadans per la consulta, amb una majoria aclaparadora, i més ciutadans per la independència, també amb majoria. És a dir, un any després, l’única cosa que ha canviat ha estat l’augment de persones que han superat l’autonomisme per abraçar el sobiranisme. Què ha passat a l’altra banda del pont aeri? Al mateix però a l’inrevés: un any després no ha passat res, excepte que ha continuat l’ofensiva –tema lingüístic, educatiu, econòmic–, ha augmentat el menyspreu i han augmentat els decibels de l’anticatalanisme, especialment a la seva vessant mediàtica. És a dir, si al 2012 iniciàvem un camí de bifurcació, un any després som més lluny. En aquest sentit, la ceguera d’Espanya envers les reivindicacions catalanes és de llibre: no ha fet cas de cap dels símptomes que venien de Catalunya, ha menystingut la força del procés, l’ha reduït a una febrada d’Artur Mas i ni tan sols ha estat capaç d’enviar signes de voluntat de diàleg. El vell esperit de la Castella imperial que va guanyar el 1714 continua desgraciadament intacte i cada dia som més lluny. El més cridaner, però, no és que el discurs del no a tot de determinada concepció d’Espanya s’hagi mantingut, sinó que aquella altra Espanya que vol establir ponts de diàleg s’hagi mantingut igualment inactiva i callada. Realment creien que se’ns passaria la “febrada”? Quin Estat responsable és capaç d’ignorar el malestar d’una nació que mobilitza més d’un milió de persones? La resposta és òbvia. Cosa que ens porta al moment actual, d’una transcendència històrica inequívoca. Per la banda catalana no sembla que la voluntat d’una consulta es pugui aturar. Les cartes són, doncs, a la banda espanyola. Es mantindrà sord i immòbil com ha fet sempre o sabrà llegir el clam que ve de Catalunya?

La diferència és la que separa un diàleg democràtic d’un xoc democràtic, i no és una diferència menor. Ells escullen.