• 13 sep. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Pilar Rahola

L’altra banda


Cal exigir contundència democràtica rotunda contra el feixisme, que, ara com ara, no existeix

Si cinc són els camins que ens portaran a la consulta, tres són els capteniments que pot tenir Espanya davant el repte català: un, el menysteniment, per la via de rebaixar la força de la protesta, menysprear els continguts, demonitzar els líders i/o no tornar resposta. És el que ha fet Espanya, a banda i banda de l’espectre ideològic, durant l’any que ha passat des de la manifestació del 2012 fins a la cadena del 2013 i que Gabilondo va resumir en un esplèndid videoblog d’ahir a El País, el títol del qual ho diu tot: Bah,

no fueron tantos. Reblava Gabilondo que Rajoy estava cometent el mateix error que Rodríguez Zapatero: un negava la crisi fins que li va esclatar a la cara, i l’altre nega l’envit català, que fa temps que esclata. No mirar, no dir, no escoltar, la tàctica de l’estruç que tants utilitzen, encara que mai no funciona.

Una altra actitud seria escapçar d’arrel el conflicte per la via expeditiva d’una intervenció militar, talment demanen els nostàlgics del règim i micròfons amics. Però sembla impensable que un Estat membre de la Unió Europea utilitzi la violència institucional per frenar el desig democràtic d’un poble. Es tracta, doncs, d’una possibilitat descartable. Una altra cosa és la violència dels grups d’extrema dreta, la poteta de la qual va aparèixer abans-d’ahir a la seu de la Generalitat a Madrid, i la gravetat de la qual no és menor. En aquest cas, cal exigir una contundència democràtica contra el feixisme organitzat, que, ara com ara, no existeix.

És inconcebible que en una democràcia europea hi hagi la permissivitat que hi ha a Espanya amb l’extrema dreta, a la qual no s’aplica mai la dura vara de la llei de partits, nascuda exclusivament per il·legalitzar els partits bascos. La banalització del feixisme, subvencionant la fundació del dictador, justificant la seva glorificació en museus militars, permetent que els grups d’extrema dreta vagin a la seva, és un ou de la serp que d’hora o tard rebentarà. I no mostrarà cap cara bona.

I després hi ha la tercera opció, l’única raonable: observar el que passa, prendre nota de la força ciutadana del procés català, i començar a assumir l’acumulació d’errors i greuges que s’han comès respecte a Catalunya. Qualsevol democràcia seriosa resoldria aquest conflicte per la via del diàleg i, sens dubte, permetria una consulta si així ho volgués la majoria. Si Espanya no troba marge per parlar amb els catalans, l’efecte bumerang serà demolidor per a la pròpia Espanya. I això no només implica Rajoy, el partit del qual està de mala gaita, sinó també una opinió pública molt contaminada per l’anticata lanisme i una oposició pètria, incloent-hi aprenents d’inquisidor a l’estil de Rosa Díez. Però hauran de trobar la sortida, perquè això no hi ha qui ho aturi.

I és que ja ho deia Tarradellas: no existeix el problema català, el que existeix és el problema espanyol.