• 15 sep. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Beatriz Navarro Vílnius (Lituània) Enviada especial

“La mateixa emoció”


Impulsors de la Via Bàltica, que va alliberar Lituània, Letònia i Estònia de l’URSS, s’enorgulleixen de la catalana

“No vam tenir dubtes per la independència; amb Rússia de patró, fins i tot les formigues voldrien fugir!”

Que l’independentisme català hagi trobat inspiració en la Via Bàltica omple d’orgull als habitants de Vílnius, la ciutat de la qual el 23 d’agost del 1989 va arrencar una cadena humana que va unir les capitals de les tres repúbliques, llavors dins la Unió Soviètica, mentre a Moscou es desesperaven amb tanta “histèria nacionalista”. “Ens alegra molt saber que el nostre exemple s’ha repetit ara a Catalunya, ens fa sentir bé”, celebra amb emoció l’escriptor i periodista Algimantas Cekuolis, un dels impulsors de la Via Bàltica o ruta

B. NAVARROEl miracle bàltic. La cadena humana va mobilitzar l’estiu del 1989 un milió i mig de persones al llarg de 600 quilòmetres. Mesos després va caure el mur de Berlín

cap a la llibertat, com també es va anomenar aquesta iniciativa que va posar els ulls del món sobre les reivindicacions de les tres petites repúbliques bàltiques. “El president George Bush pare es va commoure quan va veure les imatges, va ser un rècord Guinness!”, recorda aquest popular periodista lituà, que als 84 anys continua tenint programa propi de televisió.

Organitzar la Via Bàltica entre Vílnius, Riga i Tallin va ser també un fenomenal repte logístic. “Ja s’ho pot imaginar, en aquells temps no hi havia internet, ni xarxes socials ni telèfons mòbils...” explica Laimuté, que va treballar en l’organització de la cadena des de Sajudis, el moviment reformista de Lituània. Sorgit de la societat civil un any abans, els mitjans bàltics ho comparen amb l’Assemblea Nacional Catalana. Ella no s’hi va poder sumar a l’acte, estava pràcticament sola al quarter general de l’organització a Vílnius, vetllant perquè la marea humana a la ciutat, en especial al voltant de la catedral, no acabés provocant incidents. “Va ser un miracle, aquell dia no es va haver de lamentar més que quatre xocs de cotxes, però res greu”, recorda Laimuté.

La premsa dels països bàltics ha donat una extensa cobertura aquests dies a la Via Catalana. “Catalunya ja té la seva via bàltica”, van titular diversos mitjans, amb una barreja d’orgull i un tel de nostàlgia històrica. “És una època que porta bons records. A nivell personal, humà, ha de ser la mateixa emoció” que han sentit els participants en la cadena catalana, afirma un funcionari lituà, Vykintas, que de nen va participar amb els seus pares en la via bàltica. A causa del trànsit, recorda, no van poder arribar al lloc que pensaven ocupar i el cotxe familiar va acabar al mig d’un camp, mentre ells entrellaçaven les mans amb altres lituans a la carretera a Riga.

Laimuté es queda amb una imatge de la via bàltica: la gent portant flors per llançar-les a l’aire, amb avionetes, a sobre de la cadena humana. “I sovint s’oblida la gent que no hi va poder anar, per estar malalta o ser més gran, però tothom va unir les seves mans, allà on hi estigués”.

Cekuolis, que va ser membre de la junta directiva de Sajudis i director d’un setmanari de gran tirada que va impulsar diverses formes de protesta pacífica, veu algunes diferències entre la cadena bàltica i la catalana, sobretot que “el context no és tan dramàtic”. La Via Bàltica, recorda, es va celebrar desafiant els advertiments de l’URSS, el dia del 50 aniversari dels pactes entre Moscou i Berlín per repartir-se els països del mar Bàltic i Polònia, coneguts poc abans. “Espero que ningú no amenaci de fer servir la força contra Catalunya. Són un país civilitzat i democràtic i aquest no era el nostre cas”. Una altra diferència, afegeix, és que “nosaltres no vam tenir dubtes sobre si feia falta tenir la independència o no. Amb Rússia de patró fins i tot les formigues voldrien fugir!”, exclama Cekuolis en un castellà impecable après a Cuba com a mariner (va ser la manera de veure món) i a Espanya com a corresponsal de l’agència de notícies russa.

L’afirmació independentista bàltica va mobilitzar el 1989 un milió i mig de persones al llarg de 600 quilòmetres (sumant els ramals que es van formar es va arribar als mil quilòmetres). Mesos després va caure el mur de Berlín, i, el 1991, Lituània, Letònia i Estònia van obtenir la seva anhelada independència.