• 17 sep. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Fernando Ónega

Situació postepistolar


Mai tan poca cosa no ha fet parlar tant. Em refereixo a la carta que el president del Govern espanyol va adreçar al president de la Generalitat. Aquest text mínim, de paraules molt mesurades, ha buscat diversos objectius: que ningú no li pugui dir que llança gasolina a l’incendi; que ningú no li pugui retreure que cedeix en qüestions essencials de l’Estat; que ningú no el pugui acusar de ser descortès amb Catalunya, i que ningú no pugui argumentar en el futur ni que ha estat feble ni que ha estat intransigent. És a dir, el previsible i el previst en un home com Rajoy.

El mèrit més gran de la carta és que no resol res, però tampoc no ho agreuja. No resol res, perquè res del que s’ha plantejat en la mobilització de la Via Catalana té solució epistolar. No l’agreuja, perquè Rajoy té l’astúcia d’oferir diàleg, que sempre queda molt bé i, sobretot, perquè el destinatari de l’escrit no ha volgut muntar el sidral. Dos no renyeixen si un no vol. Si Artur Mas volgués veure en la carta de Rajoy una ensarronada, ho podria fer i muntar l’embolic del segle. Però en aquesta fase del conflicte s’estilen l’elegància i la cautela, i els dos escrivents hi estan instal·lats.

Però que ningú no s’enganyi. Si s’analitza la situació postepistolar des de la banda de Mas, no hi ha gaire a esperar, perquè s’accepta el diàleg, però es manté la pedra angular de l’enrenou, que és el compromís de la consulta. Si s’analitza des de la banda de Rajoy, tampoc no hi ha gaire cosa per esperar, perquè la Constitució i les lleis deixen molt estret el camí. Amb la qual cosa, diguem-ne que s’ha passat un tràmit, que es va fer sense sang ni acrituds, que ara per ara s’està en posicions civilitzades i que tot continua igual que abans d’agafar la ploma. I afegeixo: per una vegada que Rajoy diu alguna cosa sobre la situació de Catalunya i per una vegada que un cap de govern de Madrid no és enviat a la foguera nacionalista, mantinguem la tènue esperança que es deriva del to assossegat.

No és gaire, però si s’ha aconseguit no emprenyar les parts, ja és alguna cosa. Vist amb el realisme que imposa la distància de partida de les posicions en conflicte, segurament és el màxim que es pot demanar.