2013 0921. Per què perden


  • 21 sep. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Jordi Graupera

Per què perden


Apel·lar a les raons unívoques és assumir la derrota moral d’entrada i confiar en la força del poder vigent

Només per ignorància o mala fe et voldran convèncer que la justícia o injustícia d’una idea política depèn d’una sola cosa. Una sola cosa, un sol criteri, una sola prova del cotó ja no soluciona cap problema, ni serveix per dirimir l’oportunitat d’un projecte polític. No és la llei, ni la història, ni les urnes: cap d’aquestes coses té l’última paraula sobre res.

És el temps que ens ha tocat viure: el projectes polítics són acceptables quan les raons que els sustenten s’assemblen a la vida més que no pas a la simplicitat d’una idea absoluta i indiscutible. I la vida és fractal: trencada, fracturada, irregular.

Una sola cosa, un sol criteri: aquesta superstició que hem anat superant. Avui, en el món civilitzat, quan algú apel·la a un argument definitiu és que està mentint. Si algú diu: “És que això la llei no ho permet”, i s’atura aquí, no està dient res. La llei per ella mateixa no legitima: el segle XX ens va ensenyar que la llei també pot convocar l’horror. Aquesta fredor de l’argument únic amaga altres passions menys confessables, meres simpaties personals, emocions volcàniques. Mira la violència que engendra.

Si algú diu: “La història mostra que la veritat és aquesta i no una altra”, i calla aquí, és que no ha entès que tota argumentació històrica és víctima del prejudici i dels interessos interpretatius. Si algú diu: “És que les urnes diuen blanc i no pas negre”, i amb això ja n’hi ha prou, tampoc no ha entès que, aïllades del context, les urnes no tenen valor definitiu: tot poble és susceptible a l’engany o a una febrada. Tot vot inclou una dosi d’ingenuïtat. Si algú diu: “Els valors contemporanis proven que jo tinc raó i que tu ets una relíquia”, és víctima del virus de la superioritat moral: el present també s’equivoca, tant com el passat. Si algú diu: “És la identitat!”, caldrà dir-li: no, són les institucions que l’aixopluguen, vet aquí el poble.

No hi ha cap raó última. La legitimitat, en singular, no val. Has de poder parlar de legitimitats superposades. Sí, un projecte ha de poder ser legal. Sí, ha de poder ser coherent amb almenys una interpretació de la història que no sigui una invenció recent. Sí, ha de tenir un suport continuat a les urnes en un territori on hi hagi institucions estables i pacífiques. I sí, ha de ser coherent amb els principis compartits del present. Resumint: nosaltres. L’èxit depèn d’articular les legitimitats fractals de manera coherent. Un cop ho has fet, el teu adversari ha de respondre amb la mateixa pluralitat –no en té prou de negar-te una sola cosa, ha de negar el conjunt–. Ha de ser igual de complex i ric.

Apel·lar a les raons unívoques és assumir la derrota moral d’entrada i confiar en la força del poder vigent. És aquesta manera de procedir, justament, la causa del desprestigi creixent de l’estratègia de l’Estat en l’arena internacional quan prova de deslegitimar la consulta, i és la raó per la qual fracassa també en el cor i el cap dels qui han de ser consultats.

Comments