• 24 sep. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • M. Dolores García mdgarcia@lavanguardia.es

La consulta com a excusa


Ala política catalana li està passant com al Barça. El debat sobre el mètode és molt interessant, però corre el risc de convertir-se en obsessió, d’imposar-se de tal manera que un ja no sap si el seu equip juga amb un sistema per guanyar o pel sistema per si mateix... En el debat de política general que començarà demà, el PSC decidirà si subscriu una resolució de suport a l’anomenat “dret a decidir”, expressió eufemística que ha fet fortuna per evitar la més explícita “referèndum sobre la independència o no de Catalunya”, que és del que estem parlant. Si el PSC s’hi suma, CiU i ERC hauran aconseguit una folgada representació a favor de la consulta, encara que s’haurà aconseguit per la via d’eliminar tota al·lusió a la meta, o sigui, discutint només sobre el mètode.

Aquest subterfugi està resultant molt útil a la majoria dels partits catalans, que furten així als ciutadans el veritable debat: val la pena separar-se d’Espanya?, quines conseqüències tindria per als dos territoris resultants? A diferència de la independència, l’apel·lació al referèndum congrega una àmplia opinió favorable. Hi ha poques persones que no desitgin decidir... Per descomptat, els partidaris de separar-se, però també els que no ho són. Aquesta és la solució que es veu més senzilla i democràtica per deixar les coses clares. Resulta impossible combatre la idea que el referèndum és el súmmum de la democràcia. Davant aquest corrent social, la majoria dels partits catalans es veuen arrossegats –amb més o menys ganes– a favor de la consulta, inclòs el PSC, malgrat el recel, quan no el menyspreu, del PSOE. El referèndum és un terreny còmode: mentre discutim si és constitucional o no, si Rajoy és menys democràtic que Cameron, si la llei catalana és aplicable, si es convoca sigui com sigui... no aprofundim en l’essència, que no és cap altra que la independència. Perquè, tret d’ERC i la CUP, la resta de partits que defensen la consulta toparan amb fractures internes quan es tracti de la secessió. Li passa a CiU (també a Unió i a Convergència), li passa a ICV-EUiA i, és clar, al PSC.

Per a la societat catalana, sotmesa a una enorme pressió, confusa i dividida, la reclamació de la consulta també és una via d’escapada. Al neguit de la crisi se suma des de fa un any el nerviosisme inevitable que suposa un debat polític tan polaritzat i el ciutadà busca en la consulta una manera d’aclarir l’horitzó.

Encara que el Parlament doni un consens sobre el “dret a decidir”, pot tractar-se d’una imatge d’unitat irreal, la que es deriva d’utilitzar aquesta expressió com a miratge retòric per prolongar la discussió sobre la data, la pregunta, el possible recurs del Govern de Rajoy, etcètera... Però la política i la societat catalanes hauran d’assumir si arriben fins al moll de l’os: convé la independència als catalans? Amb la inquietud que això provoca. De moment només estem discutint la tàctica. Ni tan sols no hem sortit al terreny de joc. I ja estem estressats...