• 2 oct. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Francesc de Carreras

Es trenca l’espès silenci?


Ha transcorregut un any des que els ciutadans, després de la proposta dels nacionalistes catalans, es van començar a preguntar pel significat i les conseqüències de la independència de Catalunya. Fins aleshores els objectius nacionalistes sempre consistien a augmentar les competències, millorar el finançament o gaudir d’un tracte diferent a la resta de comunitats autònomes.

Però després de la multitudinària manifestació de l’Onze de Setembre de l’any passat l’objectiu va canviar. Ara es tractava de constituir Catalunya com a nou Estat sobirà, no mitjançant proclames des del balcó de la Generalitat, tal com van fer Macià i Companys el 14 d’abril del 1931 o el 6 d’octubre del 1934, sinó mitjançant un referèndum. Un any després l’objectiu és el mateix i el projecte s’accelera. Així ho va reafirmar per majoria de vots el Parlament de Catalunya en enviar un ultimàtum al Govern central per convocar una consulta abans de final d’any.

Davant una perspectiva tan immediata, hauria estat oportú que el Govern, per respecte a les mínimes regles democràtiques, es preocupés que els mitjans de comunicació públics, de fet sotmesos al seu control, fomentessin el debat sobre les raons, avantatges i inconvenients de separar-se d’Espanya. Tanmateix, l’opció presa és la contrària: la informació està cada vegada més esbiaixada i falsejada, s’escolten de forma aclaparadora els arguments d’una part i se silencien en la mesura possible els de l’altra.

Tot això es combina amb un altre factor. Des del nacionalisme català governant s’ha fomentat des de fa dècades el pensament únic en una matèria concreta: l’anomenada qüestió nacional. A Catalunya es pot discrepar en les altres coses tant com vulguis, però en aquesta matèria no i, si discrepes, perquè això és jurídicament possible ja que estem en un Estat de dret, les represàlies, encobertes però reals, estan garantides: quedes marginat de les institucions oficials i, allà on el nacionalisme és influent, també a certs sectors de la societat.

Alguna vegada caldrà explicar amb detall, noms i cognoms inclosos, els efectes d’aquest macarthysme català dels últims trenta anys: els vetos a persones per a certs càrrecs, els criteris sectaris per escollir-ne d’altres, la selecció dels directors de programes i dels col·laboradors dels mitjans de comunicació oficials, les desmesurades subvencions a unes associacions i la sistemàtica exclusió d’altres. L’apropiació de la societat civil per part del poder polític català ha tingut efectes devastadors per a l’existència d’una societat democràtica lliure.

Aquest últim any, tot això ha continuat sent així però amb matisos a destacar. Per part del Govern i els seus múltiples tentacles, potser la pressió ha estat més intensa que mai. Tanmateix, en

la societat catalana s’ha obert alguna fractura, especialment en el camp professional i empresarial, potser el més conscient del greu error que comporta l’aventura independentista. Van ser significatives durant el curs passat les moderades preses de posició contràries a la independència dels dos principals financers catalans, Isidre Fainé i Josep Oliu, d’alguns presidents de les més importants empreses multinacionals, de la patronal Foment del Treball i del Cercle d’Economia.

Així doncs, aquest silenci de la societat va començar a trencar-se molt tímidament encara que aquestes posicions discrepants no fossin prou explícites i, sobretot, no arribessin al gran públic a causa de la subtil, però implacable, censura exercida pels mitjans de comunicació, especialment els audiovisuals, els que més influeixen, siguin públics o privats. La societat catalana ha continuat, doncs, molt mal informada sobre aquest assumpte.

Però hi ha una novetat: comencen a sorgir veus d’alerta procedents de persones històricament lligades al catalanisme polític. És el cas recent dels coneguts economistes Joaquim Muns i Francesc Granell, a La Vanguardia i El País, respectivament, de diumenge passat. Davant les falsedats oficials adduïen raons i arguments, fundats en el seu coneixement i experiència del món internacional, que demostraven l’enorme error de l’aventura independentista i el dany que suposaria per als ciutadans de Catalunya. Aquest tipus de raons i arguments és el que es troba a faltar en un debat desbordat per l’emotivitat.

Per uns, la separació d’Espanya i el nou Estat català (o, en el costat contrari, la creença en la indestructible unitat espanyola) neix d’un sentiment que, per més raons que s’addueixin, no és modificable. Però per d’altres, crec que per la majoria, arribats a aquest punt el que desitgen més que res és saber i comprendre, assabentar-se de les raons dels uns i dels altres per poder pensar per si mateixos sense prejudicis. Aquest és el debat que s’ha de fomentar, cal trencar amb aquest espès silenci per escoltar aquells que pels seus coneixements i objectivitat de criteri puguin aportar-hi racionalitat. Totes les altres coses són agitació i propaganda, més pròpia de països totalitaris que de països democràtics.