• 6 oct. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Enric Juliana

Les vies terceres


Des del 1975, l’expressió “tercera via” té prestigi a Catalunya; més que un programa és una actitud

Era l’any 1975, mesos abans de la mort del general Franco. Els líders dels principals partits polítics catalans, encara il·legals, encara en la clandestinitat en el cas dels comunistes, es van presentar en societat en un un cicle de conferències amb el títol Les terceres vies a Europa. Va ser un èxit rotund. La gent no hi cabia a la seu del Col·legi d’Advocats de Barcelona. L’expressió “tercera via” va entrar amb bon peu a la Catalunya expectant –la Catalunya majoritària en aquells moments, que ningú no s’enganyi, ni s’inventi històries–; la Catalunya que no volia ni búnquer, ni revolució.

Abril-juny del 1975. Franco encara vivia i tot el sud d’Europa era –com ho és ara– un formiguer. Un arc en tensió. Una filera inestable de peces del dòmino. Ara gemeguen els engranatges financers i els deutes acumulats. Llavors caducaven les dictadures i els Estats Units tenien por d’una Mediterrània amb molts sindicats comunistes. Estava en joc el flanc sud de l’OTAN.

Les conferències de la tercera via van ser una aposta de l’Església catòlica, intel·ligentment autoritzada per Rodolfo Martín Villa, governador civil de Barcelona. La universitat i l’àrea industrial barcelonina ja estaven fora del control de la dictadura i la missió de Martín Villa era evitar una gran esclatada. No tenia cap altre opció: havia de deixar anar vapor. El cicle va ser organitzat per l’ICESB (Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona) i el Col·legi d’Advocats va cedir la seva seu.

Catalunya, sempre per davant. També ara. Catalunya, paradoxal. També ara. Jordi Pujol es va fer el suec, defensant un socialisme a l’escandinava, amb llibertat d’empresa, bons serveis socials i impostos alts. Ramon Trias Fargas va pronunciar un liberalisme amb accent anglès. Josep Pallach era socialdemòcrata alemany, anticomunista i amic català de l’SPD. Si no hagués mort un any i mig després, la història del país segurament hauria estat diferent. Joan Reventós era una mica francès i una mica iugoslau amb la seva gran defensa del socialisme autogestionari. Josep Solé i Barberà, el rostre públic del PSUC –Gregorio López Raimundo encara era clandestí– defensava el compromís històric a la italiana (amb Jordi Pujol, preferentment). I Anton Cañellas també parlava italià amb els seus amics romans de la fundació Alcide de Gasperi ( Democràcia Cristiana). No hi va ser Esquerra Republicana. Ni tampoc el PSOE, la federació catalana del qual era minúscula. Si hi hagués anat, el ponent del PSOE hauria defensat –agafa-t’hi fort Bono, agafa-t’hi fort Leguina, agafa-t’hi fort Belloch– el “dret d’autodeterminació de les nacionalitats”, tot just acabat d’aprovar per Felipe González i Alfonso Guerra al congrés de Suresnes (octubre del 1974).

Van agradar aquelles terceres vies i al cap d’uns mesos el cicle de conferències es repetia a les principals ciutats. De dalt a baix. I de baix a dalt. Així funciona Catalunya.

Ara, en un context totalment diferent, torna la tercera via catalana i als diaris se’n parla molt, encara que només sigui un simple enunciat. Una posició. Es parla de la tercera via perquè tot i ser inconcreta, s’entén molt bé què significa. Com l’any 1975. Buscar una línia de síntesi que eviti el xoc frontal i descarnat amb els engranatges –potents, molt potents– de l’Estat espanyol. El desig d’evitar la fractura de la societat catalana com a conseqüència d’aquest xoc metàl·lic. Això és la tercera via. Aquesta és la música i tothom l’entén. No és un programa en el sentit més estricte de la paraula. És una actitud. Una actitud segurament compartida per moltes de les persones –la majoria– que van participar en la monumental cadena humana de la Diada de l’Onze de Setembre.

Una gegantina demostració cívica que tindrà conseqüències en la política espanyola. Les tindrà, amb tota seguretat, però en diferents fases. Ja les està tenint. Primera fase: entossudiment, enduriment, negativa. Consigna aquestes setmanes a Madrid, al Partit Popular i també al PSOE, especialment al sector amnèsic de Suresnes i a la facció neorústica: “Hay que poner pie en pared”. Falcar. Dibuixar la ratlla. Ficar la banya al forat. També ho diuen a Sevilla. I, alerta, amb la boca petita, també a Bilbao. Paret.

El 1975 es va entendre molt bé a Barcelona el que significava tercera via. Evitar el drama. Llegint amb atenció l’enquesta que avui publica La Vanguardia veurem que hi ha un desig profund de trobar una via intermèdia entre l’actual situació i la ruptura. Diguem-ho tot: la majoria també creu que el Govern espanyol no facilitarà aquesta sortida. Aquesta és la contradicció, ara per ara, irresoluble.

La tercera via disgusta profundament el Madrid central i centralista perquè ara hi ha ganes de topada. “Hay que poner pie en pared”. La tercera via irrita –Rajoy la vol menystenir–, perquè l’expressió té prestigi, és circular i eixampla la posició catalana. Com el 1975, la terza via és un italianisme. És ocupar diverses posicions simultàniament. És l’antítesi de la unicitat. A Catalunya, alguns no ho entenen. O no els interessa, perquè veuen perillar les seves fantasies: l’atracció pel xoc frontal.