• 9 oct. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Francesc de Carreras

Tot és interpretable?


Amb freqüència es diu, com una cosa evident, que totes les lleis són interpretables i, per tant, sempre se’ls pot donar el sentit que més convingui a l’intèrpret. S’hi sol afegir que l’important és la voluntat política, mitjançant la qual qualsevol interpretació és possible.

IGNOT

La barreja d’aquests dos factors –llibertat interpretativa i voluntat política il·limitades– resulta explosiva perquè converteix la llei en paper mullat. En una concepció d’aquest tipus, la llei no és el pressupost que regula l’actuació dels poders públics –i en limita l’actuació– sinó que, en tenir un contingut indeterminat, el seu significat depèn de la voluntat de l’intèrpret. Per tant, la llei és una regla supèrflua, buida i contrària al principi d’igualtat: s’utilitza quan convé al poder, i es rebutja quan no li convé.

Si fos així, no estaríem en un Estat de dret, en un Estat on governen les lleis i no els homes, sinó en un Estat on governen els homes, en concret els que exerceixen els poders públics, que, mitjançant la seva funció interpretativa, atorguen a la llei el contingut que volen. D’aquesta manera, la llei passaria a ser la simple voluntat de qui mana, sense consentiment de ningú i sense cap control.

Però això és així? Òbviament, no, almenys no hauria de ser-ho. L’Estat de dret, una de les més admirables construccions de la cultura occidental, és el contrari: és el govern de les lleis i no el govern dels homes, sempre que aquestes lleis, iguals per a tothom, siguin elaborades i aprovades per les institucions representatives d’acord amb una Constitució democràtica i tinguin per objectiu la defensa de la llibertat de les persones en atorgar-los uns drets la garantia última dels quals correspon a uns jutges imparcials i independents.

Partint d’aquesta base, s’han establert les previsions necessàries perquè les lleis només puguin ser interpretades a través d’uns mètodes expressament limitats. En qualsevol altre cas, si qualsevol mètode d’interpretació fos possible i legítim, la llei ja no seria l’expressió de la voluntat popular sinó l’expressió de la voluntat del seu últim intèrpret, convertit en sobirà. A més, es vulneraria un altre principi essencial de l’Estat de dret: la seguretat jurídica.

En efecte, el principi de seguretat jurídica permet que el ciutadà sàpiga amb certesa quines són les normes existents en l’ordenació per poder organitzar lliurement la seva vida conforme amb el que estableixen les normes esmentades. Atès que la llibertat de cadascú no és el dret a fer tot allò que desitja sinó només allò que les lleis –democràtiques, sens dubte– no impedeixen, conèixer la llei és conèixer el nostre propi àmbit de llibertat. Aquest principi n’enclou d’altres que permeten trobar la norma vàlida i aplicable a cada cas dins de l’ordenació (principis de temporalitat, jerarquia, especialitat i competència) o que exigeixen a la llei determinades condicions (principis de publicitat, claredat, irretroactivitat i estabilitat).

Però el principi de seguretat jurídica, a més de projectar-se en la llei i en l’ordenació, també es projecta en l’aplicació de la llei, la qual cosa pressuposa la seva interpretació, és a dir, poder trobar el significat precís de les paraules que componen cadascun dels seus preceptes. Com ja hem dit, si qualsevol mètode d’interpretació fos possible, la seguretat jurídica seria inexistent ja que el significat de la llei es deixaria a la lliure voluntat dels qui apliquen el dret.

La interpretació d’un objecte artístic –pintura, text literari, pel·lícula– és lliure, els mètodes poden ser infinits, cada intèrpret pot escollir el que prefereixi. Però en dret, aquesta quantitat indeterminada d’enfocaments no és possible, entre altres raons, perquè afectaria la seguretat jurídica de les persones: si el mètode d’interpretació no és previsible, ningú no podria saber el significat d’una llei ni tampoc, per tant, l’àmbit de la seva pròpia llibertat. L’intèrpret pot optar entre diversos mètodes –en aquest aspecte hi ha un notable grau de discrecionalitat interpretativa– però aquests mètodes no són infinits.

És per això que l’article 3.1 del Codi Civil estableix els principals mètodes d’interpretació general de les normes. S’hi enumeren expressament els mètodes gramatical, sistemàtic, històric, finalista i sociològic. Aquests no són tots, certament; en altres lleis sectorials se n’estableixen d’altres, fins i tot cada branca del dret té els seus mètodes d’interpretació específics. A més a més, innovar mètodes també és possible, sempre que siguin acceptats per la comunitat jurídica, especialment pels jutges, encarregats de controlar en última instància l’aplicació de les lleis.

Per tant, en resposta a la pregunta del títol, tot precepte legal és interpretable però utilitzant només determinats mètodes, no mitjançant qualsevol. En un Estat de dret la voluntat política només es pot exercir dins del marc legal.

Si no fos així, estaríem sota un sistema despòtic, en el qual el poder abusaria del dret, i en un sistema autocràtic, en què la sobirania no rauria en el poble sinó en el poder.