• 13 oct. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Sergi Pàmies

Disco-hispanitat


Els altaveus, omnívors, bombardegen les consignes, que són acceptades amb simpatia o resignació
La plaça Catalunya s’ha transformat en la desembocadura d’un sentiment d’afirmació amb molts matisos

Per entretenir les persones que arriben a la plaça Catalunya, els organitzadors han previst un escenari governat pel discjòquei el Pulpo. Destil·lant l’energia d’un monitor d’aiguagim, interpel·la els assistents amb arengues disco-patriòtiques i un repertori de cançons que fa compatibles el reggaeton vigorèxic, Los Manolos, el mateix Peret que va participar al concert del Camp Nou, Shakira i el Bon dia d’Els Pets.

Orgull espanyol. Milers de persones van inundar la plaça Catalunya de Barcelona fent onejar banderes espanyoles, catalanes i europees al so de la música i els missatges del locutor de radiofórmula el Pulpo. L’ambient va ser molt divers en edats i procedència

Els altaveus, omnívors, bombardegen les consignes, que són acceptades amb simpatia o resignació pels assistents i pels passavolants que han sortit a aprofitar l’obertura de molts comerços. La gent s’anima quan sona la veu d’Alaska, potser perquè la lletra (“A quién le importa / lo que yo haga / a quién le importa / lo que yo diga, / estoy aquí / y aquí seguiré / nunca cambiaré”) serveix tant per reivindicar una sexualitat criminalitzada com per subratllar una voluntat d’espanyolisme a Catalunya. L’insensat continua: “¡Atención! ¡Ya somos trending topic en las redes sociales!”, “¡Banderas arriba! ¡Que suba a Facebook!” I com que ningú no intervé per detenir-lo per excés d’estridència, ordena fer l’onada i saludar els fotògrafs que són a la terrassa d’El Corte Inglés.

La plaça Catalunya, controlada per un servei d’ordre que s’identifica per l’armilla fosforescent amb les lletres “SENY”, s’ha transformat en la desembocadura d’un sentiment d’afirmació amb matisos d’espanyolisme que convé tenir en compte per no simplificar. Hi cohabiten la naturalitat de milers de famílies que branden banderes espanyoles i catalanes amb una actitud festiva, joves amb la samarreta de la selecció espanyola, uns quants toros de testicles grotescos, dues barretines, caps rapats intimidadors, un uniforme de la legió i manifestants amb la samarreta blau cel que diu “Som 47 milions”. Al nord de la plaça s’hi ha desplegat una gran bandera –100 metres, fabricada a Igualada– que uneix la catalana i l’espanyola, i es reparteixen pancartes individuals. L’assortiment de missatges és monotemàtic: “¿Por qué es tan urgente decidir ya, sin datos?”, “El victimismo es un chollo… La culpa es del otro”, “Fer ponts, no murs”, “Barça + Madrid ¡¡¡La Roja!!!”, “No separadors, no separatistes”, “Silenci, mai més”, “Tapan recortes con banderas”. A més d’aquest material prefabricat també hi ha missatges més artesanals, com una samarreta que diu “Defensem el CAP de la Guineueta” o una pancarta biogràfica: “Hola, em dic Fatxa. Els independentistes no em volen aquí perquè sóc espanyol, però Catalunya és la meva terra”.

Una prova de la diversitat d’espanyolismes: veig Josep Anglada, de Plataforma x Catalunya, buscant adhesions amb mirada depredadora, i Salvador Clotas amb gorra –s’obre pas amb dificultat després d’haver esquivat una parada de venda de llibres entre els quals se n’exposa un de Blas Piñar–, o el periodista Sergi Fidalgo amb una samarreta de l’FBI (Fòrum Blanc-i-blau). Tam-

bé saludo un veterà fundador de la federació catalana del PSOE i un militant socialista que aprofita l’avinentesa per maleir el sector sobiranista. “M’esperava que vingués més gent”, em comenta una senyora molt amable. No es deixa entabanar per l’eufòria propagandística del discjòquei, que continua parlant d’unes multituds històriques que la realitat relativitza (que ningú no intenti comparar l’assistència de la concentració d’ahir amb la de les manifestacions de l’Onze de Setembre). A les 12.28 h sona l’himne d’Espanya. En acabat, la gent es dispersa de manera pacífica. És impossible generalitzar però a primera vista fa l’efecte que expressen més la satisfacció d’haver deixat constància del seu sentiment de pertinença a Espanya –i d’oposició al procés independentista– que no la convicció d’haver viscut un acte històric. Torno a casa en tren, pensant en el mestre Jaime Arias i en la capacitat que tenia per, a través d’una curiositat ponderada, culta i dialogant, interpretar un país que inclou realitats molt diverses. Unes realitats que, ara per ara, no semblen gaire disposades a entendre’s.