• 13 oct. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Enric Juliana

Sota de bastos


Per entendre el que està passant aquest mes d’octubre cal tornar al juliol. Aquell fenomenal remolí mediàtic, dins del qual el president del Govern d’Espanya semblava a punt de ser destrossat pel presoner de Soto del Real. Cantava Bárcenas, Raúl del Pozo, el millor columnista de Madrid, escrivia unes peces magnètiques amb l’enigmàtica figura del tercer home, i el director del diari El

DANI DUCHMariano Rajoy, president del Govern, ahir durant la desfilada del 12 d’Octubre

Mundo reconstruïa la Fronda que ja va intentar tombar Mariano Rajoy entre l’abril i el juliol del 2008, després de la segona derrota electoral davant José Luis Rodríguez Zapatero. Abans que Bárcenas cantés, va sortir José María Aznar a la televisió –a petició pròpia–, amb un missatge d’advertència que ara s’acaba d’entendre. Aznar avisava, amonestava i es protegia. El tresorer no ha compromès mai Aznar, ni per escrit, ni en declaració oral.

La Fronda va envestir i es va sentir un gran enrenou metàl·lic a tot Espanya. Va ser tan gran el terrabastall que Alfredo Pérez Rubalcaba va creure que s’havia obert una gran fissura al bloc dominant.

Cal tornar al juliol. El líder del PSOE havia teixit una certa complicitat amb el president del Govern. Es trucaven. Intercanviaven punts de vista. Cánovas i Sagasta. Sagasta i Cánovas. Rubalcaba proposava anar a la cimera europea de juny amb una posició conjunta i Rajoy ho acceptava. I llavors va arribar el bucle. No deixar-se arrossegar pels remolins de la Mediàtica és molt difícil en aquests temps. Rubalcaba, que voldria liderar el PSOE en una pròxima legislatura sense majoria absoluta al Parlament, es va veure empès a la realitat paral·lela. Sagasta a Matrix. Es va prendre la pastilla blava i, tot seguit, va amenaçar amb la moció de censura. Petita victòria tàctica –el ple especial del Congrés durant la primera setmana d’agost–, però el bucle va començar a fondre’s.

El repertori de Bárcenas va resultar ser més curt del que hom creia. Tres mesos després, Raúl del Pozo continua escrivint unes columnes formidables, no hi ha novetats a la presó de Soto del Real, el jutge Pablo Ruz manté el seu ritme i ha decidit que el president del Govern no serà cridat a declarar com a testimoni; María Dolores De Cospedal segueix estant nerviosa, molt nerviosa, i la Fronda flaqueja. “L’ambient crític envers Rajoy i el seu Govern està baixant a Madrid de manera espectacular”, apuntava ahir Fernando Ónega, sempre sagaç a La Vanguardia.

El president del Govern espanyol ha resistit l’envestida i Rubalcaba, una altra vegada baix de defenses a les enquestes, comença el curs sense comunicació amb la Moncloa. Aquesta dada té importància. Caram, si en té. La fissura ara la té Sagasta. Per aquesta bretxa se li acaba de colar aquesta mateixa setmana el nou grup dirigent andalús, que va a totes. Susana Díaz i Mario Jiménez volen manar en el PSOE com fa anys van fer Felipe González i Alfonso Guerra. Ambició sevillana. Atent a la complexa situació dels socialistes –debilitats a Catalunya i pendents de redefinir el seu programa i el seu lideratge–, Rajoy acaba de concedir una generosa audiència a la nova presidenta andalusa. A reveure, Sagasta! Així funciona la política polititzada.

Supervivent de l’envestida del juliol, el president se sent fort en un país objectivament afeblit. L’estabilitat parlamentària espanyola continua cotitzant bé en el mercat europeu, reforçada pel Gran Embolic italià. Angela Merkel necessita calma a Espanya per enfocar les pròximes eleccions europees, que no seran fàcils per al Directori. I França no vol una Espanya feble. S’equivoquen, i molt, els qui a Catalunya elaboren cartografies partint de la premissa contrària. Les contradiccions internes espanyoles només interessen al Govern de Londres, en la mesura que són contradiccions de l’Europa sota hegemonia alemanya.

Punts forts de Rajoy: provada resistència, defalliment de la Fronda que volia tombar-lo, bona entesa amb l’Europa que vol estabilitat i lenta millora dels indicadors econòmics, espai per a un prudent discurs optimista. Punts febles: recomença el cicle electoral i els barons regionals estan molt nerviosos; accentuada debilitat del Partit Popular a Catalunya, una certa davallada de Madrid, sense lideratges clars; enquestes adverses a València i la certesa que la millora macroeconòmica tardarà a tenir un suport social. No hi ha miracle a la vista.

Per tant, el PP necessita encarar els propers dos anys amb un potent factor de coagulació del seu electorat, que, al seu torn, accentuï les contradiccions del PSOE. La unitat d’Espanya. “Resistir”. “Paret”. “Ni desafiament sobiranista català, ni tercera via”. (“La tercera via catalana és perillosa”, ha comentat aquesta setmana un ministre). Aznar va anar ahir a la festa del 12-0 per mantenir viva la seva marca personal. La iniciativa la té ara Rajoy, però ell vol continuar apareixent com a garantia última de la nació espanyola. El sentinella sempre despert. L’imprescindible controller.

Espanya és sota, cavall i Rei. I ara jugarà la sota de bastos. Després, més endavant, ja veurem què passa.