• 16 oct. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Salvador Cardús i Ros salvador.cardus@uab.cat

Sobre les majories silencioses


Sembla que l’expressió “majoria silenciosa” la va usar per primera vegada Richard Nixon el 3 de novembre del 1969. El president nord-americà, en un discurs conegut precisament com a The silent majority speech, va apel·lar al suport de la majoria de nord-americans que no feien pública la seva oposició a la participació dels Estats Units a la guerra del Vietnam. Els moviments de protesta en contra de la guerra s’havien estès per tot el país, especialment després de la gran concentració de 200.000 manifestants el 1967 a Washington. L’argument de Nixon era: “Si la veu d’una minoria, per fervent que sigui en la seva causa, s’imposa per sobre de la raó i el desig de la majoria, aquesta Nació no té cap futur com a societat lliure”.

JORDI BARBA

Malgrat tot, només tres anys després, Nixon retirava les tropes nord-americanes del Vietnam, renovava la presidència i el 27 de gener del 1973 signava els acords de Pau de París. Sigui com sigui, l’expressió “majoria silenciosa” va fer fortuna a l’Espanya de Franco, aquí per justificar l’autoritarisme del règim en contra de les minories que es manifestaven contra la dictadura. És cert que la força del franquisme es basava principalment en una majoria silenciosa que amb la seva passivitat deixava el camp obert a tota mena d’arbitrarietats. Una majoria silenciosa, però, que a les portes de la transició va passar a ser qualificada, ara en sentit crític, de “franquisme sociològic”, terme que s’atribueix al sociòleg Amando de Miguel. És a dir, la mateixa idea que havia servit per justificar la impunitat del règim franquista es convertia en l’expressió de la coacció implícita i invisible que havia fet tan difícil combatre la dictadura en vida de Franco.

El paper asfixiant de la “majoria silenciosa” durant el règim franquista, fabricada amb l’adoctrinament i la por, va ser ben descrit per José Ribas, fundador de la revista Ajoblanco, en una entrevista publicada l’abril del 2008 a Alasbarricadas. Ribas deia: “El franquismo tiene dos fases: la represión y asesinato terrible (...), y una España, gris, anquilosada, opresiva. Pero lo peor era una mayoría silenciosa, el franquismo sociológico muy extendido, con lo cual rebelarte era muy fuerte y difícil, porque el franquismo tenía muchos adeptos, esto no hay que obviarlo (...). Porque la represión estaba en tu casa, en los lugares de trabajo, en todas partes, y si querías romper con esto, chocabas con la policía y con muchísimos elementos de la sociedad que estaba dormida en esa mayoría silenciosa y siniestra”.

Efectivament, si en una societat lliure i democràtica la majoria silenciosa podia justificar les decisions de Nixon, aquí la majoria “adormida i sinistra” esdevenia còmplice d’un règim autoritari.

És per tot això que quan, arran del gran èxit de la Via Catalana del darrer Onze de Setembre, des dels sectors no sobiranistes del PP es va començar a apel·lar novament a la majoria silenciosa per desmerèixer aquesta mobilització, a més de delatar un pòsit de cultura autoritària no superada, el record del context de significació franquista feia grinyolar l’argument. I és que les majories silencioses se suposa que es construeixen a l’empara de les hegemonies polítiques, culturals i mediàtiques. I en canvi, en aquest cas, els mateixos que s’escudaven en el suport d’una majoria silenciosa eren els que denunciaven una hegemonia favorable a la independència fruit d’un suposat adoctrinament separatista.

Ras i curt: es contradeien quan deien que hi havia una majoria silenciosa no independentista i alhora sostenien que s’havia creat una hegemonia cultural i mediàtica secessionista.

L’èxit de la Via Catalana, tanmateix, no es fonamenta tan sols en el gran nombre de ciutadans que hi van participar, sinó particularment en el fet que es mobilitzessin. És a dir, l’important és que tota aquella gent no es resignés a mantenir les seves aspiracions en silenci, fossin majoria o no en fossin. Com deia José Ribas, les majories silencioses són sinistres i manifesten una indiferència política còmplice amb l’statu quo. De manera que voler-se atribuir com un actiu la gent que calla és un argument políticament molt pobre. I per això mateix és lloable que, finalment, PP i C’s hagin mobilitzat els contraris a la secessió de Catalunya, precisament per permetre que surtin del seu suposat silenci. Però la política sol estar renyida amb la lògica. Així, quan arran de la concentració del 12 d’Octubre a la plaça Catalunya Sánchez-Camacho assegurava que “la Catalunya silenciosa ha començat a parlar”, es ficava en un bon embolic terminològic. Primer, perquè una majoria silenciosa només ho és si calla. I després, perquè si els que han volgut expressar la seva voluntat unionista són els que cabien a la plaça Catalunya, qui es pot apropiar ara el silenci dels que no hi eren?

A veure si ens entenem: si cal posar fi al “temps de silenci d’una part de la societat catalana”, com diu Albert Rivera, per què no la deixem parlar a les urnes, que és l’únic lloc on la veu té valor polític? Al capdavall, l’avantatge de la democràcia és precisament que fa desaparèixer l’argument de les majories silencioses i que tothom qui vol tenir veu, parla i decideix lliurament.

A risc de fer-me pesat, ho repetiré: és la democràcia qui cus la pluralitat política a través de les urnes. I el que divideix la societat és que, pel fet de no poder-se expressar democràticament, s’hagin de dirimir les diferències en manifestacions i concentracions al carrer. Però mentre no sigui possible fer una consulta, més que no pas majories silencioses, el que tindrem seran majories silenciades.