• 1 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)

Esperant la proposta


Per mi no quedarà. I estic convençut que per molts ciutadans de Catalunya, tampoc. La Vanguardia editorialitzava diumenge a favor de la moderació: un crit desesperat que molts compartim per tal que “els moderats alcin la veu” en favor del diàleg, la negociació i el pacte com a forma de conduir les relacions entre Catalunya i Espanya i no s’inhibeixin en aquesta hora transcendent. Els moderats com a expressió dels qui aspiren a fer compatible la llibertat de Catalunya amb el seu encaix pragmàtic a l’Espanya-Estat, amb drets i obligacions que vinculin igual les dues parts. Moderats en els objectius, perquè de moderats en les formulacions polítiques i en les formes n’hi ha en totes les opcions i de manera molt notòria en les darreres mobilitzacions sobiranistes, presidides per una moderació excepcional, que no ha impedit la concreció i la contundència dels objectius reclamats.

JOMA

Per nosaltres, doncs, que no quedi. Donem una nova oportunitat al diàleg. Donem temps als moderats per a que si tenen alguna cosa a dir la diguin. De fet, fa temps que esperem, que reclamem, la seva irrupció, que no s’acaba de produir. Si algú hi està disposat, que obri ara les portes al diàleg franc i honrat, amb voluntat real d’escoltar i d’arribar a acords per damunt de les imposicions.

Queden dos mesos per a que es compleixi el termini que el Parlament es va autoimposar per a concretar la data i la pregunta de la consulta. En política, dos mesos és molt de temps, si hi ha voluntat d’aprofitar-lo. De fet, ben pocs s’oposarien a prolongar aquests terminis, sempre que hi hagués indicis seriosos de diàleg i negociació.

Qui té por dels moderats a Catalunya? És l’hora de comprovar-ho: empresaris, financers, lobbies, líders polítics, intel·lectuals, acadèmics, partits i organitzacions que es reclamen hereus del seny i del possibilisme, afronten el repte d’abocar-hi temps, esforços i capacitat de pressió. Si hi ha alguna possibilitat real de diàleg que condueixi a una consulta pactada, ells tenen la força per a posar-la en marxa. Ho han fet en d’altres moments històrics, de vegades molt al límit de les bones praxis polítiques. Si ara no se’n surten serà perquè no hi ha cap possibilitat real.

Qui té por dels moderats a Espanya? Si en algun lloc de la geografia espanyola hi queda una veu disposada a defensar la legitimitat de les aspiracions nacionals catalanes, ara és el moment: al marge de si els semblen possibles o impossibles i al marge de simpaties i antipaties; per pura justícia, que és el que ha d’inspirar l’acció política; pel reconeixement de la llibertat dels altres; pel seu dret a veure les coses diferents i de tenir les seves pròpies aspiracions. Si hi ha empresaris, financers, polítics i intel·lectuals disposats a deixar de beneficiar-se de la seva proximitat al poder, o simplement si hi ha alguna veu amiga, ara és l’hora.

Tenim dret a ser escèptics. Fa setmanes que només arriben portes que es tanquen. Algunes de molt males maneres. Ha començat el compte enrere i tot el que es veu és el reconeixement que convindria asseure’s a parlar. Ho va dir Duran Lleida dijous passat a 8 al dia: “No sóc optimista, no hi confio; però la meva obligació és seguir-ho intentant, fins al 31 de desembre”.

Tots els indicis ens diuen que no volen, que no hi ha res a fer i que no obriran cap porta. Però tant se val; ho tornarem a provar. Moderats de Madrid i de tota Espanya: llegeixin La Vanguardia, escoltin La Vanguardia i facin cas a La Vanguardia; el diari ha complert amb la seva obligació de sacsejar les consciències moderades –un paper difícil, desagraït i imprescindible–. Si partint de l’acceptació de la sobirania catalana algú te alguna cosa a dir, alguna proposta a fer, alguna pregunta a plantejar, ara és l’hora. Estiguin segurs que seria estudiada, presa en consideració i sotmesa a la voluntat popular, en competència amb la independència o l’Estat propi, segons decideixin finalment els nostres representants al Parlament.

Quedem a l’espera fins al final. Esperarem que els moderats d’Espanya parlin. Però si no tenen res a dir o no s’hi atreveixen, els moderats de Catalunya farien bé d’anar pensant a situar-se definitivament al costat de la majoria, encara que en exercici del seu dret els ciutadans decideixin anar més lluny del que a alguns els agradaria. L’exercici de la sobirania, la llibertat, l’aspiració a un Estat propi o a la independència, també tenen riscos; i davant d’aquests riscos, als moderats de Catalunya no els quedarà més remei que posar-se a treballar amb la majoria per mirar de minimitzar-los.

Sense una proposta consistent, res no serà més sensat per als moderats de Catalunya que posar la seva experiència, els seus coneixements, els seus contactes i la seva capacitat de pressió al costat de la decisió majoritària. Res no seria més insensat i més arrauxat que deixar sols els ciutadans, sense les plataformes de poder de les classes dirigents, perquè el destí de Catalunya també inclou els seus interessos. Caldran tots els seus esforços per evitar mals apocalíptics que alguns anuncien.

Si abans de cap d’any no arriba de Madrid una proposta ambiciosa, contrastable i suficientment avalada, als moderats no els quedarà més remei que fer un pas endavant en favor de l’exercici de la sobirania i anunciar un compromís previ de lleialtat activa amb el resultat. Per pragmatisme, per realisme, per fidelitat al país, o per instint de supervivència. Al servei de la moderació.