• 1 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Josep Vicent Boira J.V. BOIRA, professor de la Universitat de València

Elogi moderat de València


Disculpe el lector la immodèstia que un valencià elogie, tot i que siga moderadament, València. Vist amb els anys, el meu país necessita més afecte que severitat. Per açò, en aquest passat mes d’octubre, quan Jaume I va entrar en la ciutat de València el 1238, em va venir a la ment el resum, entre trist i admirat, que Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón va fer de València fa quasi deu anys: “El reino cuya constitución política de todo el territorio cristaliza en forma sistemática y escrita, antes que ningún otro en la Corona de Aragón: los Furs o Costums de 1283; el reino especialmente castigado por la Nueva Planta de 1707; el reino que no recupera ni siquiera su derecho privado en 1710 y que, en consecuencia, no tiene derecho foral según el artículo 13 del Código Civil y el artículo 149, 1,8ª de la Constitución; el que por no haber plebiscitado Estatuto durante la Segunda República queda al margen de la transitoria segunda en 1978; es la comunidad que, desde el primer momento, elabora un Estatuto que desborda las previsiones del art. 143, que se beneficia de la Lotrava en 1980, que recupera poco a poco su derecho privado propio sobre la base del artículo 31,2 de su Estatuto de autonomía (vd. SSTC 121/1992 de 28 de septiembre y 182/1992 de 16 de noviembre), y cuyo ‘valencianismo político’ invoca ya, sin ambages de ningún tipo, sus derechos históricos”. Descripció compungida, però enlluernada, d’un poble del que es pot dir que és un miracle que encara ho siga.

València ha estat i és un país convex. Aquesta caracterització de països segons la seua curvatura la vaig trobar en un autor eslovè citat per un altre búlgar. Malgrat la distància geogràfica, ambdós tenien raó. En els països còncaus tot és igual que en els convexos, excepte la forma de sedimentació del seu passat. El pòsit és impossible, l’espessor de l’estrat és impensable perquè la història rellisca cap a les vores. El centre del país és fi com un cristall i només a la perifèria, el grossor del temps es fa evident. Però és la perifèria del país. Tot just el contrari del país còncau.

A més d’això, el meu país és avui un país socorregut. Cal reconèixer-ho. Les dades del Govern central parlen per si mateixes: som la comunitat que més ajuda econòmica ha rebut en l’any 2013 (3.812 milions d’euros mitjançant el pla de pagament a proveïdors), però tal vegada perquè la justícia existeix: vam ser els primers que vam ajudar la resta d’Espanya quan les coses anaven mal donades. No debades, les taronges tenen, algunes vesprades d’hivern, la mateixa lluentor de l’or. Però la justícia de l’ajuda ve també per la injustícia prèvia del tracte: un exasperant mal finançament, la rectificació del qual els partits polítics valencians s’hi neguen a consensuar.

Espanya ens enganya mentre València li ofrena noves glòries? En part sí, però el fracàs d’Espanya no crec que fóra l’esperança de València (Pere Sampol pensa que sí per a les Balears), atesa la composició sociològica, ideològica i política dels nostres ciutadans. I atès també el fet que molts dels nostres problemes sorgeixen de dins. Per açò, allò que necessita València és, abans de res, oxigen. De vegades, enyore dels polítics valencians els colzes en alt (és a dir, el discurs i la praxi necessària) per a obrir-se espai, per a tenir camp de maniobra, per a marcar un ritme diferent al de Madrid, una política pròpia. I aquesta és una tasca que s’exerceix des de dins, mai des de fora. Cal que València trobe el seu propi espai de joc, la seua mitjana distància entre la submissió i la insubmissió, entre l’obediència i la rebel·lió. Ningú no ha estat capaç de dissenyar aquest espai encara. Sense capacitat d’acord, la societat civil no sap com clavar la dent a allò que els partits no volen fer.

I junt amb açò, València necessita viure el seu destí no com una “singularitat amarga” (encertadíssima expressió de l’historiador Ferran Archilés), sinó amb l’acceptació de les seues pròpies limitacions, però també de la seua pròpia vitalitat.

Els explicaré una anècdota que ens parla del caràcter local: encara es pot veure en l’aparador de la llibreria de la Universitat de València l’enèsim cargol que rebla la llosa que tanca l’autoestima dels valencians. El cartell anunciador d’un llibre sobre la privatització de la televisió pública valenciana, Canal 9, porta un títol desolador: “Crònica del penúltim fracàs de la societat valenciana”. Parlar del “penúltim fracàs” (ni tan sols tenim el consol que en siga l’últim) i atribuir-lo a “la societat valenciana” (no als seus gestors i polítics) són mostres d’un pensament inconscient que certifica que l’antídot al triomfalisme insensat d’uns no és sinó la perseverança en la “singularitat amarga” dels altres.

Narcís o Faust? El primer s’embaladia amb la seua imatge i el segon va vendre la seua ànima per a aconseguir el seu desig. Els valencians es mouen entre ambdós mites, quan, en realitat, haurien de llegir amb més atenció el cas de l’au fènix, que de les seues cendres, sap renàixer cada cert temps.